Avui, quan escric aquestes ratlles, és 15 de gener de 2019. A la pantalla em trobo un tuit de Josep Bonet que diu: “Tal dia com avui, l’any 988, Borrell II trenca vassallatge amb el rei franc; els comtats catalans esdevenen sobirans i passen a encunyar moneda. Que no ens enganyi ningú, som una de les nacions més antigues del món. Catalunya, com a nació, avui compleix 1029 anys”. Això em sona i me’n vaig al llibret que el diari Avui va publicar el 1989 La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) l’autor del qual és l’enyorat historiador i polític Miquel Coll i Alentorn. En la primera pàgina, Justificació, ja hi llegeixo: “Hem estat celebrant aquest any 1988 el mil·lenari de la independència de Catalunya…”. Sembla que tot quadra.
Aquestes dates del segle X em recorden també quelcom encara més proper: els orígens de l’església de Llerona. Perdoneu la immodèstia, però ara recorro al meu llibre Llerona. Un paradís natural, en el qual cito de Mn. Josep Mas, del llibre que va publicar l’any 1908 Nota històrica de l’església parroquial de Llerona, el següent: L’antigüetat parroquial de Llerona es cosa de centúries y des de llunyans temps ha comptat la parròquia de Llerona ab propietaris de distingida categoria y posició. Entr’ells se citen la catedral de Barcelona, l’imperial Cenobi de Sant Cugat del Vallès (carta de donació al monestir del 3-VI-990), los Comtes y Vescomtes de Barcelona y’l bisbe Jordi, d’Ausona. En el seu treball sobre El romànic del Vallès Ramon Vall Rimblas, diu: “El patrocini de la Mare de Déu a l’església de Llerona ve de molt antic i se’n parla ja el 990 quan els marmessors d’un tal Bellit fan donació al monestir de Sant Cugat d’una peça de terra que deixà en testament situada: ‘…in chomiato Barch., in Vallense, in termine s. Marie de Laurona…’”. Per a més referències de l’època, a l’Enciclopèdia Catalana hi trobem que a l’any 935 “es clou la darrera empenta repobladora corresponent a l’època dels fills de Guifré el pelós, que afecta especialment la zona del Vallès”. Els vallesans estem, doncs, molt a prop dels orígens de la independència de Catalunya.
Tornant a Coll i Alentorn, diu: “El 9 d’agost del 988 un Seniofré, en fer una venda a Sant Cugat de terres de Ripollet…”. Segons l’esmentat Mn. Mas, “lo mateix monestir, en 957, adquirí altra deixa testamentària consistent en un hort situat al terme de Lorona, al Vallès, feta per En Seniofret”. Els historiadors lligarien millor totes aquestes referències, però goso a suposar que l’hort esmentat és el que encara hi ha al Pla de Llerona i que és propietat de la parròquia. De Coll i Alentorn: “EL primer de juny del 990, Quixilona dona a Sant Cugat uns alous situats a Ripollet…”. Sabeu on està enterrada Quixilona? A la preciosa capella de Santa Maria del camí, a can Terrés de la Garriga.
Després que els sarraïns o ismaelites van devastar Barcelona en repetides ocasions, Borrell II (927-992), hereu dels dominis del seu avi, Guifré el Pelós, era comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, va ser un gran diplomàtic i estrateg polític. Borrell era també duc de la Hispània Citerior, que no té res a veure amb Espanya, de la qual encara ni se’n parlava i trigaria segles a parlar-se’n. Borrell, com que no rep suport d’Hug Capet, nou rei dels francs, aprofita el canvi de dinastia per no recordar-se més dels sobirans francs trencant així el seu vassallatge respecte d’aquests. Coll i Alentorn recorda, però, “encara que els nostres comtes són i han estat sempre filocarolingis, s’allunyen de la sobirania franca cada vegada que hi ha una interrupció de la legitimitat carolíngia. Aquesta vegada l’allunyament seria total i definitiu”… “Tot fa creure que la independització no va revestir cap aspecte de violència, com si ambdues parts consideressin que el fet era natural i lògic”. No com ho veu ara l’Estat espanyol.
Borrell feia testament el 24 de setembre del 992 i moriria el 30 del mateix mes. Fa moltes deixes, entre elles a la Seu de Vic, a Santa Maria de Tagamanent, al monestir de Sant Andreu de Centelles, a Santa Maria de Ripoll, a Sant Pere de les Puelles de Barcelona, set egües i set vaques. No disposa la successió en el govern; aquesta havia ja estat establerta en vida. Per a Ermengol el comtat d’Urgell, per a Ramon els altres tres comtats. Seguint el nostre historiador, ens diu: “Els regnats de Sunyer, Borrell i Miró, amb els seus llargs períodes de pau i de seguretat, semblen haver format part de la nostra personalitat col·lectiva amb els hàbits de llibertat individual i corporativa i una certa organització de base democràtica. La inseguretat creada per la incursió d’Almansor i les que van seguir dura poc i no pot modificar un temperament ja consolidat. El govern en comú durant tants anys de Barcelona, Osona i Girona referma la unitat del nucli central del país”. Conclou Miquel Coll: “Això representava un ple reconeixement d’un statu quo existent des de feia més d’un segle i mig, i constituïa per tant l’acceptació oficial i solemne pels reis de França de la independència de Catalunya”. La independència formal no es va produir fins al 1258 amb la signatura del tractat de Corbeil. Però, on era Espanya?
D’una font tan poc sospitosa de catalanisme com és ABC. Història, tradueixo: “No va ser fins al començament de l’Edat Moderna amb la reducció de la noblesa i el clero, quan van sorgir els embrions dels estats moderns per tota Europa. L’intent espanyol va anar a càrrec dels Reis Catòlics, Fernando de Aragón e Isabel de Castilla que unificaren les dues corones més poderoses de la península el 1469 i els quals descendents van heretar un galimaties de regnes ibèrics, també Navarra i Granada que es coneixien, entre altres denominacions, com “las Españas”. El descobriment (?) d’Amèrica i la conquesta de Granada, ambdós esdevinguts el 1492, son considerats simbòlicament com l’origen de l’Espanya moderna. Això no obstant, en opinió de molts historiadors, la unió dinàstica no és un fet suficient per parlar d’una única entitat política perquè ni tan sols existia una integració jurídica”.
Bernat de Cruïlles ens recorda que durant el regnat de Pere el Cerimoniós, el 19-XII-1359, fou elegit el primer president de la Diputació del General, president de la Generalitat. El 1716, amb el Decret de Nova Planta imposat pel miserable i sagnant guanyador de la Guerra de Successió el 1714, el Borbó Felip V, amb la definitiva ajuda del seu oncle francès, Lluís XIV, es van suprimir enèrgicament i sagnant tots els drets i institucions democràtiques de Catalunya, inclosa la llengua. La Mancomunitat de Prat de la Riba, durant les dues primeres dècades del segle XX, va ser l’aproximació més recent a un autèntic autogovern de Catalunya, fregant la sobirania. La Mancomunitat va ser suprimida per la dictadura de Primo de Rivera. El 1936 hi va haver el cop d’estat violent del general Franco. Els catalans no vam parar mai malgrat el terrorífic règim franquista. Després hem tingut una transició cap a la democràcia que va degenerant dia a dia i que tots coneixem. Algun dia parlaré del llibre del malaurat Mn. Josep Dalmau Catalunya segrestada que em va regalar pel Nadal de 1995 un col·lega editor amb la dedicatòria: “Per a la nostra independència. Bon Nadal i millor 1996”. En el seu llibre Mn. Dalmau explica com l’any 1986 un grup de patriotes van aconseguir legalitzar l’associació Convenció per la Independència Nacional. El desig de la independència per Catalunya no és una febrada d’ara.
Article publicat a El 9 NOU, dilluns 21 de gener de 2019
