A l’estiu és normal buscar l’ombra per llegir, descansar o badar. Aquest matí ho feia dessota una morera, arbre de fulles amples i caduques que a l’hivern deixa passar el sol i a l’estiu fa ombra. Tot badant contemplava una papallona petita de color blanc que volava d’una banda a l’altra arran de terra. M’ha fet pensar. No era ni groga, ni blava, ni verda, ni tampoc d’aquelles multicolors d’ales amples que abunden a Michoacán, Mèxic, on en diuen papallones Monarch. D’aquestes aquí ja se’n veuen poques. De la blanca que volava a prop dels meus peus poca gent en faria cas; jo, en condicions normals tampoc. He continuat pensant i he conclòs que era injust considerar-la vulgar. És un ésser viu com ho és una Monarch, un paó o una persona. Era la representació de la grandesa de les coses petites.
La lluna reflectida en un bassal d’aigua pot ser tan bella com quan rella damunt del mar. Enguany els pardals ja han fet la segona o tercera niuada darrere la biga de cada any del porxo de casa. Els pares van fer el niu a la primavera, la pardala va posar-hi els ous i en esclatar van començar a piular els petits. De vegades els seus becs groguencs sobresurten damunt la biga esperant el menjar dels pares, que rodolen al voltant de la casa esperant el moment que cap persona estigui a prop i posar-los el cuc o l’insecte a la boca. Moltes vegades me n’he anat per no destorbar aquest acte alimentari. M’agradaria poder-los fer entendre que jo no els faré cap mal, que poden passar pel meu costat tranquil·lament i alimentar els pollets. Aquesta confiança tan sols l’he aconseguida alguna vegada amb el pit-roig; ha arribat a apropar-se’m a un pam dels peus. Jo resto immòbil per poder-lo contemplar. Tan petit i tan bell.
Una cosa semblant passa amb les vespes —malauradament, d’abelles se’n veuen cada vegada menys i això no és un bon senyal— amb aquelles franges negres i grogues són una petita però gran bellesa. Si no les molestes, no piquen. Algú em dirà, i amb tota la raó, que l’han picat sense molestar-les. Tu no te n’has adonat, però has estat a punt de trepitjar-les o amb un moviment de braços distret han interpretat que les volies defugir o pegar; elles tenen l’instint de defensa. Ara bé, no penseu que soc un ingenu. No us recomano caminar per una teulada a l’hora del sol, hi pot haver petits vespers i aquell és el seu terreny; és molt probable que rebeu una picada amb resultats ben dolorosos.
Què me’n dieu de les floracions espontànies que enguany hem vist pels marges de camins i carreteres gràcies a les pluges del mes de març? Hi havia, perquè ara la calor ja les ha marcides totes, unes composicions de colors grocs, blaus, vermells o liles que ni el millor jardiner hauria estat capaç de fer créixer. Simplement, les floretes grogues enmig de prats verds feien uns encatifats preciosos. Tota aquesta flora està composta per petits éssers vius que confereixen grandesa a la natura: les petites grans coses.
Però, en el nostre món, tan petit en comparació amb la immensitat de l’univers, no tot són flors i violes. També ens hem d’aturar a pensar en les injustícies. D’aquestes, de petites no n’hi ha. No m’aturaré a queixar-me de la coixa justícia que ens envolta i que representa la petitesa de mires d’alguns, massa, actors d’aquest ram. Dispararé directament a les persones que podrien fer molt per millorar les coses i fan tot el contrari. Si el món és tan petit comparat amb l’univers, com de petits són Trump, Putin o Netanyahu en comparació amb els sis mil milions de persones que poblen la Terra? Però aquestes persones tan petites representen el contrari que em representava aquest matí aquella papallona blanca i minúscula, aquell pardal o les floretes dels marges. La maldat és molt poderosa i el nostre objectiu com a ciutadans ha de ser reduir-la a fum, a allò més petit.
