El 4 de juliol de 2017 vaig ser al Teatre Nacional de Catalunya on el Govern en ple ens va presentar les garanties pel referèndum del primer d’octubre. Allà se’ns va dir clarament que es faria un referèndum legal i que el resultat seria vinculant (“com sempre”, va ser l’expressió més repetida). Us diria de visitar la web de garanties.cat on apareixia tota la informació del referèndum però a hores d’ara es troba intervinguda per la Guàrdia Civil, cosa que, dit sigui de pas, combina molt malament amb el dret a la llibertat d’expressió.
Sigui com sigui, vam votar malgrat les porres, i va guanyar el sí. El nombre de votants va ser 2.286.217, el 43% del cens, amb el 90,2% que va introduir la papereta del sí. No sabem quants vots es van requisar, no sabem quants votants van deixar d’intentar votar per la repressió, no sabem quants votants a l’exterior haurien votat, però és evident que hagués superat el 50% de participació i que el sí va guanyar amb diferència. La realitat és que l’Estat espanyol va fer tot el possible per impedir unes votacions “com sempre”, la qual cosa, juntament amb la massiva participació malgrat la repressió, justifiquen sobradament una Declaració d’Independència des de la legitimitat que dóna la majoria independentista al Parlament. Tots sabem que es va optar per no seguir per aquest camí. El resultat va ser 155, empresonaments, exilis i unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy pel 21D. Novament, els partits independentistes es van tornar a presentar amb la promesa de fer efectiva la República. Van guanyar obtenint conjuntament la majoria absoluta al Parlament. Per tant, es reafirma l’oportunitat de fer efectiva la Declaració d’Independència tot i que el dia d’avui aquesta opció no s’ha materialitzat.
De fet, els partits no estan complint, no ja amb el mandat del primer d’octubre, sinó que tampoc no compleixen el compromís electoral del 21D. Ara se senten arguments per justificar la modificació del “full de ruta” (si mai n’hi ha hagut cap): que si no cal posar dates, que si no som prou i cal eixamplar la base, que si la via unilateral és inviable… tots són arguments molt respectables però que no eren en cap cas els arguments amb els quals es van presentar a les eleccions. Recordem que la situació és excepcionalíssima: els dirigents dels partits sobiranistes estan o bé empresonats o bé a l’exili. Convindreu amb mi que prendre decisions en aquestes circumstàncies per part de persones que no gaudeixen de llibertat és complex. És difícil saber fins a quin punt les decisions estratègiques que prenen en relació al partit i el Govern no estan condicionades per la seva situació personal i per la imminència d’un judici que pot comportar fins a trenta anys de presó. Seria molt humà i comprensible que fos així.
En aquest punt podríem recordar la paràbola de l’ovella perduda (Lluc 15, 1-10), o la del fill pròdig, que ens ensenyen a no criticar i acceptar amb alegria la recuperació en el camí recte d’aquell que s’havia distanciat. Però sent jo ateu com sóc i no considerant la Bíblia més que un llibre de faules com el Quixot, deixaré la comparació com un mer recurs literari sense afany d’adoctrinament. La realitat és que els veritables líders de la independència no són cap dels governants dels darrers anys. Els veritables líders, no ho oblidem, som la gent. I aquests seguim igual de determinats, o més, que abans del primer d’octubre.
Bon Nadal!
Cal atendre les diferents realitats, la intenció era una, però l’Estat jugà molt bé les seves cartes.
La violència tenia dues intencions, la primera aconseguir una resposta i així aconseguir la realitat que les sentències judicials futures ja llavors es fixaren als despatxos. Les sentències als presos polítics estan escrites des de llavors, no ens enganyem. La segona era aconseguir invalidar el referèndum, atès que en mig d’un clima de violència, cap estat reconeixeria els resultats, tant fa d’on vingués la violència. L’Estat espanyol, com a expressió del nacionalisme espanyol, és capaç d’autodestruïrse amb tal de no cedir mai. Ben farts amb els nostres impostos, no cedeix en una negociació bilateral, perquè no li dona la gana, i no cedeix davant la unilateralitat, perquè diu que seria una derrota.
Però vist el que hem vist, si el percentatge d’independentistes fos una mica superior, l’unilateralitat si que seria capaç d’estripar el règim de dalt a baix. I la base no s’ampliarà amb victimisme, sinó amb propostes i accions que afectin directament la ciutadania, tant des de l’esquerra sobiranista, com de la dreta sobiranista (en aquest cas és urgent, més que urgent, que aconsegueixi un lideratge clar i potent).
Cert que no es va defensar l’1O, per raons potser molt legítimes, però això és passat, ha passat, finito, acabat, cal anotar-ho al llibre d’experiències i passar la pàgina amb el bagatge de sabiduria acumulat. Quant més tardem a situar-nos en el present, més difícil serà precissar les accions futures, els projectes que tornin a engegar la ilusió d’un futur alliberat.
Pel que fa als líders actuals, estan fiant l’estratègia sobiranista al judici, i si és així sembla que han perdut totalment el nord. El judici ocuparà les portades els primers dies, desprès passarà a ser noticia ocasional, i finalment la sentència condemnatòria tornarà a ocupar les portades. Allí ho celebraran, i ací ens lamentarem de la injustícia, i alguna gent a l’estranger dirà que no hi ha dret, però res més. Franco se les tingué amb tot occident i s’en sortí, només és qüestió de temps que a “la democràtica Espanya” li perdonin qüalsevol bestiesa.
Si fiar-ho al judici és l’estratègia de l’independentisme, estem fotuts. La situació dels presos és lamentable, però “només” causa simpatia, i només en part de la població. La gent precisa projectes, i la República i totes les seves derivades de millora i justícia social n’és un que es malbarata cada dia que passa. Cal recuperar tantíssima documentació de construcció social que s’ha fet els darrers anys, actualitzar-la, i posar la màquina novament en marxa.