Si no tenim un bon govern que implementi el mandat del primer d’octubre, que caigui el mal govern. Un any després de la derrota es fa evident que l’actual lideratge institucional no pretén ni fer efectiva la República, ni tornar a proclamar la independència, ni considerar vigent el mandat del referèndum.
Malgrat la desorientació actual, el camí a seguir segueix sent el que proposava Oriol Junqueras quan era en llibertat.
En l’Acte d’Estat celebrat a la Faràndula de Sabadell el 2010, el vicepresident legítim concloïa la intervenció amb un “La independència no serà regalada. La independència es proclama i es defensa!”. El 2013, a Brussel·les, Junqueras demanava la paralització econòmica durant una setmana a Catalunya per pressionar els creditors a intervenir. El 20 de setembre de 2017, davant la Conselleria d’Economia, exclamava que “sols el poble salva el poble”, consigna que repetiria a Plaça Universitat durant la vaga d’estudiants sis dies després.
La història ha confirmat que Junqueras tenia raó en les tres afirmacions.
Com es va veure l’octubre passat, una independència proclamada no defensada no és real. També es va comprovar que sense intervenció exterior, Espanya mai acceptarà voluntàriament una solució democràtica.
Junqueras va preveure que la paralització econòmica seria un incentiu pels països propietaris del deute del Regne d’Espanya. I, de fet, mai s’ha estat tan a prop d’aconseguir una intervenció internacional com al 3 d’octubre, quan una vaga general va paralitzar el país 48 hores després de l’envestida parapolicial contra el Referèndum. El poc transparent comitè central va decidir no allargar la vaga general més que un dia (tot i les demandes populars des del 20S a fer una vaga general indefinida) i quan van aparèixer propostes d’impactar la banca (amb la retirada massiva de reintegraments després del segrest dels Jordis) l’establishment reconciliador les va liquidar de seguida. Però la paralització econòmica segueix sent el millor mecanisme per compensar la inherent solidaritat inter-estatal i provocar una intervenció exterior que forci Espanya a acceptar una solució democràtica.
Junqueras també tenia raó a afirmar que sols el poble salva el poble. Un any després dels fets, és el poble qui manté la demanda d’implementar el mandat del primer d’octubre, mentre que els diputats (excepte de la CUP o Demòcrates) semblen més pendents d’administrar les engrunes autonòmiques i acatar la legalitat espanyola que de fer efectiva la República. La mobilització permanent és imprescindible per aconseguir la independència, però és insuficient, car cal un alineament amb els fronts institucional i internacional, que estan en retirada des de l’octubre passat.
Després d’acatar les eleccions colonials del 21D, el Parlament entrant ni tan sols ha recollit el mandat del primer d’octubre ni s’espera que ho faci. Hi ha un govern efectiu, sí. Efectiu per repartir càrrecs i subvencions, i per intentar criminalitzar la mobilització, però molt poc efectiu a fer efectiva la República, o tan sols a defensar la sobirania del Parlament i els drets dels seus diputats.
A l’exterior, els Delegats del Govern que van abandonar les Delegacions el 27 d’octubre han estat recol·locats per mera quota de partit. Pitjor encara, encaren el nou curs amb autonomisme explícit i voluntat de reconciliació amb Espanya, quan és més necessari que mai una lluita reputacional diplomàtica que exposi al món que Espanya és un estat fallit, sense divisió de poders i amb una Constitució i marc legal franquista que sempre negarà l’autodeterminació a no ser que hi sigui forçada per una combinació de pressió interna i externa a fets consumats.
Cal abandonar la política de rendició i tornar al Junqueras quan estava lliure i no condicionat per la defensa judicial.
Si no tenim un bon govern que implementi el mandat del primer d’octubre, que caigui el mal govern. Si al lideratge institucional li queda una mica de dignitat, que convoqui eleccions el 27 d’octubre i que els partits que volen tornar a l’autonomisme s’hi presentin amb aquest programa, sense enganyar a ningú.
I que l’independentisme (aquell moviment que pretén aconseguir la independència en la vida real per la generació actual) s’organitzi aquesta vegada al marge de les cúpules dels partits. Que obri un procés de primàries obert i transparent, en què el lideratge depengui de les bases i no dels despatxos. Que en el procés es deixi clar si estan disposats a implementar o no el mandat del primer d’octubre i, per tant, si estan disposats o no a acatar la voluntat democràtica independentment del marc legal espanyol.
Les cúpules dels partits intentaran evitar la democratització del procés i per això s’estan enrocant criminalitzant i titllant de violenta la mobilització popular, mentre col·loquen candidats mediàtics en les eleccions vinents. És intranscendent. La finestra d’oportunitat del 2017 ja està perduda. El que cal ara és generar les condicions objectives per tornar a crear una finestra d’oportunitat. I això passa per un front institucional lliure de les actuals cúpules dels partits, encara que calgui repetir eleccions les vegades que faci falta fins a substituir-los i que l’independentisme es quedi l’espai electoral de l’independentisme.
I s’investeixi un nou govern des d’on liderar institucionalment i operacional la implementació de la República. I, aquest cop, que segueixi els consells de l’Oriol: després de proclamar, cal defensar la República; cal impactar l’economia per incentivar la intervenció exterior; i cal no estar atemorits de la mobilització popular, sinó al contrari, no oblidar mai que sols el poble salva el poble.
Hi ha una contradicció en l’article, per un costat es lloa la figura d’en Junqueres, i per l’altra es critica les accions de les cúpules dels partits sobiranistes. Cal considerar que res no es mou a ERC sense el permís de l’Oriol Junqueres.
Dit això, és cert que el problema del sobiranisme són els partits que el menen, on prima l’interès de partit per sobre de l’interès general, on hi ha un repartiment de càrrecs per quotes de poder en comptes de cercar les persones més preparades, i on el recel cap al soci de trinxera està duent al sobiranisme pel pedregar.
El problema és que unes noves eleccions no tenen perquè adobar res, possiblement la correlació de forces variaria i s’obtindria el que cerca ERC des dels temps d’en Mas, ser califa en lloc del califa, però no amb prou majoria com per no necessitar a l’altre soci, pel que tornaríem a estar igual, o pitjor, atès que durant la campanya s’haurien esbudellat en públic. El govern espanyol hauria acomplert el seu objectiu, la desmobilització massiva del sobiranisme.
Si realment es cerca la sobirania, unes eleccions encara no són la millor solució, primer el govern actual ha de governar, deixar en evidència al nacionalisme espanyol, si pel camí hi ha possibilitat d’avançar, avançar, i amb bona feina feta al darrere, llavors si, convocar eleccions. I per començar la feina, recomano un article de l’Agustí Coromines: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-politics-mandrosos_310800_102.html
no podria estar més d’acord amb l’article…
La qüestió es que tot i que aquestes teories o directrius d’en Junqueras, son certes, és que ara és el propi Junqueras qui no les vol aplicar, ara diu tot el contrari i titlla de independentista màgic a tot aquell que proposa el que ell va proposar, és ell qui diu que sense l’acord d’espanya no és possible la independència, recorda que ell tampoc va fer res per defensar la independència proclamada i va anar com un xaiet a rendir comptes a una judicatura que ja no havia que haver-la reconegut com a pròpia. Estaria be que ell que va dir tot el que has exposat per quina raó hi va renunciar quant a més estava al govern que proclama la independència i no val que em digui que ell només era Vice-President, car podia haver cridat al poble a salvar al poble i no ho va fer.
Per acabar, per posar en pràctica aquestes directrius no cal fer noves eleccions, només cal que ERC cridi al poble a defensar la república i a paralitzar l’economia, veuràs que ràpid que s’incorporen CDR’s, ANC, PDECAT i tot d’independentistes sense cap adscripció, no busqueu excuses en eleccions i feu la crida, JA
Llegint el comentari d’Eliseu, penso que la complexitat dels moments viscuts és molt més gran del que pensem. Cal recordar la trucada del Tusk, o les amenaces d’intervenció militar, per exemple, o com les relacions d’en Junqueres amb en Puigdemont, primer bones, acabaren sent dolentes (possiblement gràcies als instigadors de zitzània que hi havia en els respectius partits). Vindrà que es sabrà molt més que ara.
També penso que el període de relativa estabilitat i calma del conflicte català ha causat desesperació dins del sobiranisme, però ha servit per a que el nacionalisme espanyol no pogués emprar la bandera (l’estelada) per tapar les seves misèries, i ha eixit merda a poals (Corina, Masters, jutges i fiscals amb menors, el duet González-Aznar…) que han obert els ulls a una colla de catalans unionistes. Poc a poc el conjunt ultranacionalista, liderat per C’s, ha quedat més en evidència, tant que l’IBEX ha fitxat el futur recanvi del Rivera i el Casado, en l’operació Valls.
A més que ja no ve d’un mes d’estar sotmesos, penso que no s’ha de fe ja la crida a la desobediència, com demana l’Eliseu. Penso que primer s’ha de governar bé, no com ara que cada Conselleria és un negociat, i mentre arribarà el 2019 en que l’Estat tindrà creixents problemes econòmics, per exemple, o la justícia quedarà definitivament a l’alçada de les repúbliques bananeres. Cal triar el moment de fer les coses, de la mateixa manera que els generals estudien el camp de batalla abans de la batalla.
A vegades, la paciència no és covardia sinó una mostra de valor, aguantar sense esclatar.
No és si esperem un mes o el que calgui, si no que esperem sense saber que esperem, governar bé, ara mateix no deixa de ser una utopia, doncs sabem perfectament que qualsevol cosa que faci el govern i a madrit interpretin que és bo per la ciutadania catalana, no dubtaran en carregar-s’ho, el nostre govern mai mes tornara a poder fer res de bo per Catalunya, el govern espanyols s’encarregarà que tots els mals siguin culpa de la Generalitat i que qualsevol avenç sempre serà gràcies als governs de madrit.
Quan dic JA, no dic anar a suïcidar-nos si no que deixin de política gallinaci i és dediquin a preparar-nos per defensar la independència, ja que aquesta no l’aconseguirem ni sent bons ni governant be ( que no ens deixaran)
Per aicxò dic que no cal fer eleccions, per anar a perdre el temps i que encara és treguin els ulls els uns als altres.