Tota protesta naix de la necessitat que algú té d’expressar el seu desacord amb la posició política d’altri. I en aquest sentit tota protesta és una forma de participació en el debat públic. Evidentment que hi ha regles que poden limitar la protesta, bàsicament per a evitar accions violentes. Però com més respectuós és un país amb el dret de protesta, generalment més democràtic és el seu funcionament i més sana, intel·lectualment parlant, la seua societat.
Aquest és un fragment de l’editorial del 19 de juny del director de Vilaweb, Vicent Partal.
L’he volgut recuperar després de llegir, indignat, però no sorprès, que Santiago Espot serà jutjat a l’Audiència Nacional per “injúries al rei” i “ultratge als símbols d’Espanya”. El jutge considera que Catalunya Acció, i ell com a principal responsable, van dur a terme un acte de menyspreu a Espanya.
Indignat, però no sorprès. Ja fa molt de temps que sabem que l’anomenada transició del 78 només va ser un miratge. El “Caudillo” va deixar-ho tot “atado y bien atado” i el franquisme encara és ben present en bona part de les institucions de l’Estat i en determinats partits i organitzacions, algunes majoritàries, que han fet del territori espanyol el seu vedat, polític i econòmic, on campen lliurement.
Cal no oblidar que la pròpia Audiència Nacional és filla directa del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), màxima encarnació de la repressió franquista contra els grups opositors. Sobte, encara, que determinades accions puguin ser considerades com a delictes i jutjades per l’Audiència Nacional. Aquest ens es va crear amb uns objectius concrets. Reprodueixo literalment: “La seva especialitat era (i és) l’àmbit penal i, concretament, la persecució dels delictes tipificats en l’àmbit del terrorisme (als quals caldria afegir el crim organitzat, el narcotràfic, la falsificació de moneda i els que tenen la corona i membres del govern com a objectiu), el reial decret fundacional va optar per donar una aparença de tribunal ordinari al nou òrgan centrant les seves competències en el crim organitzat i dotant-lo de sales contencioses administratives i socials, encara que aquestes últimes amb un marge d’activitat molt reduït.”
Indignat, però no sorprès. Estic segur que tampoc ha agafat de sorpresa en Santiago Espot. En aquest article a El Món, afirma: “No podem votar, no podem tenir seleccions, no podem tenir corredor mediterrani i tampoc la gent pot xiular”. Tots els estats que estan a punt de perdre un territori fan tots els possibles per evitar-ho, i l’Estat espanyol aplicarà el Codi Penal per evitar que l’independentisme creixi”.
Indignat, però no sorprès. Estic segur que tampoc estaran sorpresos els partits polítics i les organitzacions independentistes. M’agradaria que tampoc se sorprenguessin tots els partits i les organitzacions, simplement, democràtiques.
Jo no hi era, a la final de 2015. Si hi hagués estat, de la mateixa manera que els milers i milers de persones que hi havia a l’estadi, també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el dret a manifestar la meva repulsa, protesta, blasme, censura… a la institució monàrquica i a l’estat que representa, un estat que menysprea, reprimeix i espolia el meu país.
Jo també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el dret i faig meves les paraules finals de l’editorial d’en Partal:
“Així doncs, que proteste tothom qui vulga protestar i que proteste tant com li calga. És un dret i aquesta consideració no admet matisos ni interpretacions de cap mena. A més, no us sembla que faríem el ridícul si intentàssem construir un país nou a còpia d’ofegar-ne o menystenir-ne una part?”
Hem mostrat el nostre suport a regidors, a expresidents i exconselleres, a la presidenta i als encausats de la Mesa del Parlament. Hem dit que “Mai no caminaran sols”. Estem obligats, doncs, a fer costat a qualsevol persona sotmesa a les accions repressives de l’Estat espanyol i a defensar tothom que pugui ser objecte de persecució política.
Ningú, absolutament ningú, mai no pot caminar sol.
