Una leitkultur per Catalunya

És possible que determinats sectors d’opinió s’escandalitzin pel que escriuré en aquest article, per tant, per tal de facilitar-los la feina, els diré que ja poden posar el crit al cel, car la idea que hi ha darrere d’aquestes paraules és liquidar el concepte de multiculturalisme; posar fi a aquest gran enemic de la integració i les societats cohesionades.

Fa un temps, en una assignatura que pretén formar futurs professors de secundària i batxillerat, el professor va afirmar que la societat que ens trobarem a les aules serà molt diversa; serà filla de la multiculturalitat i tindrà formes de fer i de pensar molt heterogènies. Ens va animar a esforçar-nos a treballar en aquestes condicions i, en conseqüència, no vaig tardar ni 5 segons a intervenir i preguntar si, en comptes de gestionar la multiculturalitat, podíem reduir-la progressivament, és a dir, si podíem vaporitzar-la. Vaig defensar inculcar als alumnes –sense importar el seu lloc de procedència– la identitat, la cultura i la nostra escala de valors. Tanmateix, en veure la cara del mestre i els comentaris encesos d’alguns companys, entengué que la meva opinió no estava essent gaire ben rebuda. Vaig mirar d’argumentar que el Departament d’Ensenyament espera de nosaltres que promoguem la identitat catalana, cosa que, entenc, contradiu l’actitud de deixar fer; de deixar fer a l’espera que la cultura demogràficament més forta s’imposi sobre les altres. Vaig afirmar que ens urgeix entendre’ns a nosaltres mateixos com a comunitat nacional definida, entendre la nostra cultura i, a partir d’aquí, bastir una leitkultur. És a dir, una cultura líder a Catalunya, una cultura comuna basada en valors occidentals i republicans; valors englobats dins la nostra identitat catalana.

Necessitem pensar i definir aquesta cultura comuna per mostrar als nouvinguts en quina societat s’han d’integrar, quina identitat els acull i quins valors han d’adoptar. Necessitem ajudar els estrangers que vinguin perquè observin uns referents culturals ben clars i vertebrats, que sàpiguen que la nostra llengua és la catalana, que el nostre govern és laic i que la nostra nació és catòlica, que lluny de la barbàrie aquí respectem els drets individuals, els drets de les dones i els drets dels homosexuals. Necessitem establir quina ha de ser la cultura promoguda, transmesa i defensada al carrer, a les escoles, a les institucions, a la televisió, a la ràdio i als diaris. Com diu el ministre d’interior alemany Thomas de Maizière, necessitem definir aquesta leitkultur com la millor eina per aconseguir la cohesió social als nostres països. En cas contrari, seguirem perillosament en aquesta etapa d’incapacitat per construir nacions culturalment cohesionades.

A més a més, siguem conscients que Europa viu moments greus. La terra que ha gestat els ideals republicans, que ha engendrat la democràcia, que ha madurat sota el mantell de l’Església i que ha sacsejat el món amb crits de Revolució està essent assetjada; Londres, Niça, París o Brussel·les sofreixen davant el sabre del terrorisme islàmic. Els imams de l’odi dominen cada cop més eficaçment diversos suburbis de majoria musulmana i, parlant clar, diversos criminals que surten a matar en nom de l’Islam han nascut i tenen la nostra nacionalitat. Això és degut al fet que viuen i treballen aquí, però no tenen cap necessitat de ser d’aquí, no són d’aquí perquè el multiculturalisme els permet seguir amb la seva perversa escala de valors. Tinguem present que l’actual lluita contra el terrorisme islàmic no és només una lluita armada, és també una lluita ideològica. Cal acceptar la lluita i presentar batalla; pensar quin model ideològic i de societat volem promoure, fixar línies vermelles i anul·lar tot allò que no sigui tolerable dins la nostra cultura, començant per les mesquites construïdes i controlades pels diners saudites. Així doncs, posem fi a aquest laissez faire cultural i obrim el debat per definir quina és la leitkultur que hem de potenciar dins els límits de la nació catalana.

3 COMENTARIS

  1. Tota la raó del mon, el gran mal que fa caure en els discursos papanates del politicament correcte.
    La clau la identificàs perfectament quan dius:
    Això és degut al fet que viuen i treballen aquí, però no tenen cap necessitat de ser d’aquí, no són d’aquí perquè el multiculturalisme els permet seguir amb la seva perversa escala de valors.
    i d’això els catalans ho sabem molt be, ja que els partits ètnicament espanyols han tingut tota la cura del mon en mantenir el sentiment d’immigrants fins i tots a aquells que ja son de 3ª i 4ª generació, per tant de mantenir un vot captiu (jo pertanyo al que seria 2ª generació)
    Com be dius, cal treballar per poder ser una sola societat el més cohesionada possible, però sembla que tenim mala peça al teler, ja que els nostres polítics es continuen capficant amb la multiculturalitat i en que continuem sent dos pobles ( inconscientment-conscientment? ) cada cop que vehementment van dient que el castellà ha de ser oficial igual que el català, cosa que el lingüistes saben perfectament com acaba, o be aniquilant definitivament el català, tal com ha passat a Irlanda o be separant-se la població ( territorialment) com el cas de Bèlgica.

  2. Totalment d’acord. El gran problema està també en que el polític, per la seva condició de buscar vots, veu el castellà o el musulmà com una font potencial de vots, ja que estem parlant de grans masses de població. Per tant, en comptes de buscar la cohesió i mirar d’arribar al punt d’integrar tota aquesta gent, els promet que, si els voten, no caldrà que s’integrin perquè ell defensarà fermament l’ús de la seva llengua o li anirà felicitant les festes i tradicions (ERC felicitant el ramadà).

Comments are closed.