Una quantitat important de juristes, estudiosos de lleis i la seva jurisprudència, han subscrit i presentat públicament un manifest o presa de posició doctrinal sobre la conveniència i la legalitat d’un referèndum d’autodeterminació pel poble de Catalunya.
La nació catalana té aquest dret polític, tant per la seva naturalesa, de país plenament identificat i reconegut, com per la voluntat dels seus habitants, segons les doctrines més modernes dels drets de gents.
La submissió a les lleis de l’estat espanyol, per tant, lluny d’ésser un inconvenient per defensar aquestes tesis, per a molt juristes, és una bona oportunitat per desenvolupar tot l’abast dels tractats internacionals que el Regne d’Espanya té subscrits sobre aquests assumptes. L’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles i la defensa dels drets i llibertats fonamentals.
No obstant això, tot plegat seria massa senzill, i qui si sap si poc útil pels advocats, si no fos perquè l’estat espanyol hi està en contra, i no hi veu cap necessitat. S’escuda, amb certa lògica, que el règim establert per la constitució espanyola ja va ésser del tot discutit en el seu moment, tot fixant, definitivament el seu parer, incloent com s’ha de seguir si cal fer una reforma a fons del seu contingut.
Aquest poderós instrument jurídic de regulació fonamental, que disposa fins i tot d’un tribunal propi (el Tribunal Constitucional) no es pot negar que pateix de dos vicis certament invalidants: el moment en que es va redactar i fins i tot votar, l’any 1978, després de 40 anys de règim de terror, repressió i persecució, per una banda, i també que tot ell està en mans d’uns magistrats especials, que escollits de forma molt polititzada i certament parcial, permeten tergiversar alguns dels pactes implícits o no escrits, pròpiament, que conté la Carta Magna.
L’activitat del Tribunal Constitucional, com òrgan de regulació i resolució de conflictes polítics, o derivats del dret públic, no és estrictament una funció jurisdiccional en la que els presumptes delinqüents han d’ésser qüestionat i jutjats. No obstant això, ara si que ho és, per escàndol del món civilitzat, i actuarà com un òrgan repressor de les ànsies de llibertat i de millora del sistema públic de convivència (modificació de la llei orgànica del TC del 2015 que ell mateix s’ha validat, essent jutge i part d’un procés certament poc contradictori, si com a tal s’erigeix com òrgan jurisdiccional).
Quan el TC ha de preocupar-se del compliment de les seves resolucions és que alguna greu falla entre les institucions. El diàleg polític al marge de la lleialtat institucional i la corresponsabilitat pública no té sentit, i posa en evidència una crisis política de grans dimensions.
La negativa del bloc constitucional, per les raons anteriors, bloqueja una sortida ordinària a la situació catalana, i per tant, s’admet ja com a necessària una sortida extraordinària, de forma motivada i justificada, a l’empara de les lleis internacionals. Aquesta opinió ja s’està generalitzant i no s’entén aliena al dret vigent, salvant la necessitat de mantenir la seva integritat democràtica, pacífica i participativa.
L’error jurídic de partida, que s’inculca a tot bon lletrat, des del seu naixement, és parlar de la supremacia de la constitució, i no dels principis informadors d’aquesta: els drets humans i les llibertats fonamentals, com per altra banda més de 600 juristes ens han recordat.
