La sensibilitat interior determina la manera de veure les coses, inclòs quan hom pretén descriure objectivament la realitat i, fins i tot, fer-ne ciència. És el cas de les declaracions d’Alfons López Tena els darrers dies a una televisió del règim. Allò que ha criticat, i que pot donar-li una certa raó, és el processisme estàtic a bastament definit. És cert que els actors polítics capdavanters fins el gener del 2016 han practicat clamorosament aquest processisme, i que ha posat en risc l’alliberament nacional. Però les forces socials han empès la majoria parlamentària a posar una data límit, el setembre d’enguany, i a establir un mecanisme clar i directe, un referèndum d’autodeterminació. Aquest procediment acceptat per les democràcies d’arreu del món és el que fa trontollar les raons exposades per l’entrevistat. L’actitud d’en López Tena de dubtar fins a l’infinit dels polítics és sana i natural, i tots els ciutadans en democràcia estem obligats a posar permanentment l’ull en els afers polítics, i per això existeixen les eleccions: la confiança té data de caducitat, i s’ha de renovar periòdicament.
Allò que ha passat més desapercebut de les seves declaracions, però, i que és el més deformat de la seva visió, és la concepció de què és i com sent el poble de Catalunya. De forma permanent, el nostre independentista ens tracta de porucs i autosuficients. Ens diu que el poble català li agrada recrear-se en la queixa i en la superioritat moral pròpia de les ànimes febles. En definitiva, que ens volem dir independentistes però que no actuem com a tals. En això demostra no entendre el procés social que sempre retarda l’acció política una generació de mitjana. El més greu, però, no és aquesta acusació sinó la descripció que fa de nosaltres. Ens diu que Catalunya no és un sol poble; que ‘a Catalunya hi ha dos pobles’ ètnicament diferents, i que per això responem electoralment de forma diferent. I ho exemplifica amb la gent de Nou Barris, d’una banda, i amb la gent de comarques que ha fet guanyar eleccions a Convergència abans i que ara ho farà a Esquerra, de l’altra. Tot això seria veritat si no hi haguessin uns indicadors molt clars que desmenteixen tal visió del país, i que consoliden altrament la idea que de nació només n’hi ha una: el suport al referèndum i la forma que pren aquest suport.
El fet que hi hagi un vuitanta per cent de la població de Catalunya que desitja votar en un referèndum d’autodeterminació, en un procediment polític que els permet de saltar-se el filtre dels partits, és la prova més clara que els ciutadans se senten un sol poble. Ara bé, la idea que tenen tots ells de nació no s’escau de forma simple amb la visió Herderiana de nació cultural mistificada, del Volksgeist. Ans al contrari, la idea de nació que estan construint és la de Renan, la de que tot litigi s’ha de resoldre amb el mecanisme d’un home-un vot. Una nació política, on hi ha acordat un sistema de drets i deures, de llibertats i obligacions, que tothom accepta i comparteix, i als quals tothom s’hi ha de sotmetre. Aquest és el punt de contacte que resta suspès per damunt d’origens, colors, races i pòsits culturals, i que inhabilita qualsevol opinador oportunista de dividir un poble que es vol governar a sí mateix, a la manera com ho entengueren els revolucionaris americans. De fet, Catalunya és la nació de les dues perspectives, perquè sí que té una mistificació i un pòsit cultural, però aquests trets, i així ho afirma precisament i clara la seva diada, tenen a veure amb el respecte a les pròpies constitucions, que són atributs polítics. El drama de l’Estat espanyol és exactament aquest: que la nació catalana del futur no pot ser cap altra que la nació catalana del passat, la dels drets i les llibertats auto-atorgades, aquelles que foren manllevades per la força de les armes ara fa tres-cents anys.
Una segona dada que surt però que s’amaga, i que trenca el discurs que els catalans d’avui som un poble poruc, és la que afirma que hi ha un 50,3 per cent de ciutadans sobre enquesta que volen que el referèndum se celebri amb o sense l’acord del govern espanyol. Un poble que sap què vol i com ho vol aconseguir, que està disposat a desafiar un dels estats més tenebrosos de la història de l’home, no és en cap cas un poble covard. Les noves generacions són una altra cosa. En López Tena pertany a una que ha hagut de retorçar fins a l’infinit el pensament per tal d’evitar de mirar la por cara a cara, una por que ha tenallat la seva acció i la seva ànima fins que els seus hereus, esperonats amb l’anhel de llibertat escolat per pares i avis a través de les cançons d’amor i de gesta que escoltaven de petits abans d’anar a dormir, han alçat la veu a la manera com els capitans d’infanteria criden les seves companyies a desplegar el front d’atac. El ciutadans d’avui esperen i insisteixen perquè saben que les armes de la victòria no han de ser les baionetes ni els mosquets del passat, sinó les urnes i els vots del present. I saben que aquests instruments, que són més nets, més excelsos i més nobles, necessiten de temps i de paciència. És on som ara.
Una tercera dada, allò que amb les enquestes a la mà ens permet afirmar que som nació, i per això és dada fonamental, són els segments de població que donant suport als partits unionistes, però desobeint aquests, estan disposats a votar en el referèndum, i fer-ho, fins i tot, afirmativament. Són els que fan passar del just 50,3 al 80 per cent que mostren onada rere onada les enquestes demoscòpiques. Més encara: el fet aparentment desconcertant és el gruix que volent votar, ho faria pel no a la independència. Però de nou, sense el prejudici etnicista al cap, el seu missatge es mostra clar: no són només demòcrates, són nacionals catalans. Sabent molts d’ells que els seus avantpassats vingueren de terres llunyanes, amb el fet de voler votar ens diuen que estan disposats a construir un nou demos polític millor que el que estan obligats a patir; que saben que el seu vot legitimarà la constitució d’aquest nou subjecte polític, però el sentit negatiu no serà sinó l’avís que si no compleixen la paraula donada, la de fer de Catalunya una terra neta, i noble, i culta, i rica, i lliure, i desvetllada i on sigui possible ser feliç, seran capaços de, fent servir la terminologia dels seus representants, ‘montar un Ulster que os vais a cagar’. L’honestedat dels seus plantejaments i la generositat cap al país sencer només es pot veure amb respecte i admiració.
Finalment, els dubtes que mostren aquest tipus de ciutadà en voler un nou país però votant partits espanyolistes, i establint un etern estancament en l’equilibri igualat de forces entre els sectors unionista i sobiranista, i que impossibilita el darrer d’avançar amb el mecanisme del sistema de partits, i legitimar quantitativament qualsevol política sobiranista, responen a la relació home exemplar-massa. Sabent-se massa, la prudència d’aquests homes en voler votar per fer una nova república a través d’un referèndum, però en no donar suport als homes que així ho proposen, és simplement un motí contra aquests (link: BoB-Mutiny), no contra la causa. Aquest tipus de ciutadà incorpora una sensibilitat cap als afers socials i polítics plena de duresa i patiment, hereva de les experiències dels seus avantpassats que van haver de fer una nova vida lluny del món que els va veure néixer. Una experiència que els ha endurit i que per això mateix incorpora una necessitat, no de protecció, però sí de realisme. Aquests ciutadans no necessiten sentir-se protegits individualment perquè se saben forts i es creuen lliures, però volen saber amb claredat la situació amb la qual s’hi han de trobar, un saber a què atenir-se davant la realitat múltiple i canviant: volen líders. Una gran majoria de ciutadans que voten partits unionistes no se’n refien dels homes que comanden la independència. Els troben o irresponsables o temeraris, o, directament, beneits, perquè no exposen els perills de forma clara i explícita.
La candidatura dels somriures els fa pànic. La lleugeresa amb què estan tractant el procés de secessió els posa en alerta, i per això no és just tractar d’etnicistes espanyols aquests ciutadans –a diferència dels partits que voten- quan en realitat només fan que enviar-nos missatges clars de què volen i què esperen dels comandants. Totes les seves respostes, tant les institucionals com les demoscòpiques, no només s’han d’entendre, sinó que, fins a cert punt, s’han de veure com les més humanes i naturals, les més terrenals. Volen gosar poder creure en els líders, però els costa. Però dient-nos que sortiran a votar en un referèndum ens comuniquen que són dels nostres i que posaran de la seva part si el projecte s’ho val.
Allò que potser hauria d’intentar entendre en Lopez Tena són les veritables raons del seu ostracisme: atès que mai no ha comprés ni ha cregut en el poble, aquest, després de donar-li una oportunitat, ha decidit abandonar-lo. Aquesta és possiblement la millor lliçó que a corre cuita haurien d’aprendre els nostres representants de la majoria parlamentària i del govern. Els lideratges comencen per creure en l’altre. Fer-ho o no fer-ho determinarà que la història els posi en una banda o en una altra en el judici final. Que es preparin si gosen trencar la seva prometença, el seu vot, i la seva paraula. Seran escombrats del present i de la història.
