El passat 10 d’octubre es van produir dos fets; es varen generar dues notícies que podríem dir que són la cara i la creu dels temps històrics, molt accelerats, en què vivim actualment. La cara va ser la conferència a Madrid, sobre el proper referèndum a Catalunya, del President Puigdemont, amb la presència del conseller Romeva, diferents diputats al Congrés i senadors, d’ERC, PDCE, En Comú Podem, PNB, Compromís i d’atres, diversos periodistes catalans, de l’Estat i de premsa i mitjans internacionals, així com amb la presència –això considero que és el més important- de 9 ambaixadors a Madrid (entre ells els representants diplomàtics de l’Estat francès, Alemanya i el Regne Unit); per contra la presència, la representació del govern espanyol, el PP i el PSOE va ser residual . La creu, la noticia, al meu entendre negativa, va ser , el mateix dia, un acte a Barcelona a càrrec de Julio Villacorta -exdirigent unionista i assimilacionista, que havia militat al PSC, Ciudadanos i UPD- en què, amb un to molt agre, va asseverar, d’una forma molt dogmàtica i agressiva, de restaurar ( tot retornant en el túnel del temps a l’any 1976) a Catalunya la ” federación catalana del PSOE”.
Aquests dos actes, en un mateix dia representen les grans contradiccions del moment actual de la postmodernitat catalana i europea. Ara bé, mentre el govern català, els partits sobiranistes i la gran majoria de la societat civil volen, d’una forma exquisidament pacífica i democràtica, tirar endavant amb dignitat -construir un país millor, de qualitat humana, tot blindant la cohesió social i amb la mirada cap a Europa- el sector unionista i assimilacionista vol retornar enrere, per tal de recentralitzar un Estat, que no funciona de cap de les maneres, entre altres motius ,perquè ara ja és molt centralista. A 2016, a l’Estat espanyol, la democràcia ha esdevingut de molt baixa qualitat i la qüestió social (l’estat del benestar) es troba sota mínims històrics.
