La Catalunya Nord o el país de la memòria, oblidat en l’imaginari col·lectiu nacional

image_pdfimage_print

Ai las! Quants cops recordem que hi ha un país al nord de les Alberes que té una personalitat única i que hauria de merèixer la nostra atenció i interès?

D’ençà que la Corporació catalana de mitjans audiovisuals, adduint motius pressupostaris, va suprimir la seva delegació a Perpinyà, aquest territori ha deixat d’existir per al sud.

Tan sols hi apareix esporàdicament quan el FN (Front Nacional) de Louis Alliot va estar a punt de ser elegit batlle de la Fidelíssima vila el 2015 quan TV3 va decidir enviar-hi una redactora i un càmera. Tampoc ningú no parla ja del rugby de la USAP ni dels Dragons catalans. Recordeu quan la nostra televisió pública retransmetia aquests esdeveniments? Tanmateix, aquest país existeix, té molts problemes, però no és menys cert que disposa de molta vitalitat, creativitat i projectes de futur.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Políticament, l’alcalde de la capital, Jean-Marc Pujol, és un centrista que no neda bé en el tema de la catalanitat. Si bé és cert que existeixen dues regidories que haurien de vetllar per la nostra llengua i cultura, la realitat és tota una altra. Només mira cap a Barcelona de manera interessada. París és la seva referència. Valoro, tanmateix positivament, el fet que Unitat catalana de Brice Lafontaine sigui al govern municipal, però haig de remarcar que el seu pes en el conjunt del consistori és molt desdibuixat, malgrat la seva feina. Altres partits com CDC, davant del meu astorament, empren únicament el francès per a les seves comunicacions i actes diversos. Mala peça al teler, sens dubte!

En l’àmbit educatiu, cal destacar la immensa tasca duta a terme per l’escola “La Bressola”, que enguany està de festa en el seu 40è aniversari i que ha fet un salt qualitatiu espectacular.
El col·lectiu “SEM” que ha endegat campanyes a favor que la nova divisió administrativa proposada pel primer ministre socialista d’ascendència catalana, que no de cor, Manuel Valls, eviti esborrar-ne el nom.

La lluita contra les noves disposicions del ministeri d’Educació francès, quant a l’ensenyament de les llengües, que pretén reduir la presència de la llengua catalana d’una manera letal per al país i que ha provocat una gran protesta ciutadana i en un Estat que no vol aprovar la carta de llengües regionals del Parlament europeu, promesa electoral incomplerta del president Hollande.

Per tant, si és un país ple de vida i de projectes, tot i aquesta situació tan lesiva, per què no ens hi apropem, els escoltem, hi viatgem i treballem conjuntament per tal de projectar la nostra història compartida, d’anhels de llibertat i de lluita, contra l’opressió de dos estats que actuen sense cap mena de mirament ni d’escrúpol? No n’hi ha prou de recordar anualment la Diada de la Catalunya Nord amb la celebració del final del Correllengua. És molt important que mitjans periodístics del Sud parlin de l’actualitat des del prisma nacional, com ho fa, a tall d’exemple, Vilaweb on col·laboren plomes molt destacades del nostre periodisme, per citar-ne alguns Xavier Deulonder, Hervé Pi, Joan-Lluís Lluís…que amb els seus articles malden per acabar amb un sentit molt arrelat d’impotència, derrotisme i autoodi que ens han inoculat els respectius estats veïns.

Cal mirar tot el que s’ha assolit i impulsar la presència i dinamisme d’associacions culturals compromeses amb la nostra cultura com fa “Aire Nou de Bao”, per esmentar-ne una de molt activa. Alhora caldria escoltar la magnífica “Ràdio Arrels” o veure l’únic espai televisiu mensual de caire nacional existent als mitjans públics de l’Hexàgon: “Viure al país” de TF3 de l’admirada Elsa Panadès o gaudir de músics extraordinaris com Pascal Comelade, intèrprets magnífics de cobla com René Picamal, Olivier Marquès i Roland Besson, emocionar-nos amb les veus de cantautors tan singulars com Jordi Barre i Teresa Rebull, llegir la interessantísima literatura catalana de Jordi Pere Cerdà, Pere Verdaguer, Aleix Renyé i Joan-Daniel Bezsonoff, per fer-hi una lleu i incompleta pinzellada (que ningú dels que no hi apareixen es molestin, si us plau).

És tot compartint projectes que serem més forts i presents en l’escenari internacional.
Els gairebé 500.000 catalans del nord volen i mereixen ser seduïts per tots nosaltres i els hem de fer costat. Nogensmenys, no és casual que la noble, esplèndida i lliure vila d’Elna, antiga seu episcopal, fos cremada el maig de 1285 per les tropes franceses i que sigui considerada actualment com la població francesa més pobra de l’estat de la Marianne (liberté, egalité, fraternité, oi?).
En aquest país del nord que jo somio, voldria assenyalar la presència del que jo anomeno espai del record , de la memòria i de la dignitat. Per això tenim joies patrimonials, visites i rutes úniques com ara la catedral d’Elna (cada any s’hi celebra el dia de la memòria per tenir ben presents els horribles esdeveniments abans explicats), la Maternitat suïssa de la mateixa localitat, que destil·la emocions a dojo, el Camp de refugiats de Ribesaltes, la ruta desesperada vers la fugida inútil, en contra de la barbàrie nazi, protagonitzada pel dissortat filòsof alemany Walter Benjamin o també la projecció de Perpinyà com a fantàstica capital mundial del fotoperiodisme, etc.

Tan difícil és trencar les cadenes mentals esclavitzadores que han marcat les divisions entre estats quan som, tres segles després, dins la Unió Europea i hauríem de ser més propers en tot allò que desitgem? Si disposem d’un MUME (Museu memorial de l’Exili) a la Jonquera i de tots els espais privilegiats de la memòria que defineixen una nació, ara seria el moment de potenciar-los per agafar impuls cap a la nostra independència política, cultural i social perquè mai més ningú no hagi de dictar el nostre futur. És el moment , catalans del nord i del sud, de mirar-nos i de reivindicar que les fronteres són psicològiques i invisibles si hi ha la ferma voluntat d’esborrar-les. El president Puigdemont, bon coneixedor de la realitat del país i impulsor de projectes “tranfronterers”, hauria de posar-hi fil a l’agulla urgentment per recuperar el terreny que hem perdut els darrers anys.
Jo seguiré xalant també per la llibertat i dignitat des de l’Albera fins a Salses, humilment, sense defallença, però.

2 COMENTARIS

  1. Article que fa un munt de plaer i de bé per als nord-catalans i que recomani als del “Sud”.
    A polit! (compte !) : L’Albera i no *Les Alberes (invenció francesa), que fora n’hi ha una… I CDC comunica en català i en francès, que ho vulguem o no, és la llengua ultradominadora o única enfora del feblíssim moviment polític i cultural catalanista/nacionalista. I se tracta de guanyar espai ideològic, fent país en francès, en efecte. La gent aquí aprèn la llengua un cop sap el perquè i per a què.

  2. No us coneixi, mes me cal dir-vos que com a responsable de CDC a Catalunya del Nord, el nostre partit s’expressa en català o bé en francès segons els llocs i/o les situacions ! En efecte a casa nostra la llengua catalana és ultra-minoritària, el francès és la llengua de la immensa i quasi absoluta població catalana del nord, cas apart els gitanos, i quatre gats dels quals formi part. Cal doncs considerar que el francès és la llengua maternal de molts catalans dels Comtats, aqueixa és la nostra realitat i no pas altra !
    Dit això, molts dels nostres militants són a l’origen de la creació de moltes entitats culturals catalanes, i molts dels nostres afiliats parlen català a casa i el transmeten als seus fills. Som el partit català al nord que ten més presència institucional: una desena de batlles són membres del nostre partit, així com un bon nombre de regidors? consellers municipals. De lliçons de com nos cal menar el nostre combat poques, nosaltres som catalans com el que més. I si penseu que no hi han fronteres mentals feu un greu error! Vosaltres vareu tenir Franco, nosaltres De Gaulle, vosaltres vareu escoltar Rafael nosaltres Johny, vosaltres la selecció la Roja nosaltres les Bleus, vosaltres el futbol, nosaltres els rugbis, vosaltres Peman, Azorin, Unamuno, Pedrolo, Machado, nosaltres Victor Hugo, Racice, Voltaire,Rousseau, Aragon. vosaltres teniu Dalí, Miró nosaltres Matisse, Gauguin…i Picasso a mitges. Bé a les festes majors les orquestes canten canços franceses de la tele i a casa vostra espanyolades flamenques i tots dos les sardanes…encara que se toquen més al Nord que a “Espanya”. Només una petita descripció cultural. Visca Catalunya independent, i visca el Rosselló reconegut.

Comments are closed.