Manifestació per la Llibertat. Foto: Roser Vilallonga - Barcelona, 11/11/2017
Manifestació per la Llibertat. Foto: Roser Vilallonga - Barcelona, 11/11/2017

La Constitució de 1978 contenia un pacte entre Catalunya i l’Estat espanyol. Catalunya tindria autogovern amb competències exclusives en algunes matèries i l’Estat es comprometia a respectar-ho. Però el PP va trencar unilateralment aquest pacte quan els governs d’Aznar i de Rajoy es van anar apropiant de competències autonòmiques.

L’Estatut del 2006 va ser un intent per preservar l’autogovern català, que va acabar en un doble fracàs: no només no vam aconseguir de mantenir les competències, sinó que la intensa campanya anticatalana, atiada pel PP, ens va fer sentir amb claredat que érem objecte de menyspreu. A fora de Catalunya no ens va fer costat gairebé ningú.

Trencar la Constitució és un problema polític molt greu, perquè deixa sense base democràtica tot l’ordenament legal, sobretot el relacionat amb l’autogovern.

Un cop trencat el pacte constitucional era el moment de fer política. Com en una parella mal avinguda, hi havia dues solucions: renegociar el pacte de convivència sobre unes bases més sòlides, o donar-lo per trencat i gestionar una separació ordenada. Fos quina fos l’opció, calia un referèndum per decidir-ho democràticament.

La resposta de l’Estat viola sistemàticament la seva obligació principal que és trobar solució política als problemes polítics. En canvi, ha bloquejat la via política i ha portat el problema al terreny jurídic i penal, i no ha parat d’amenaçar. Això ha col·locat la societat catalana davant d’un altre dilema: acceptem aquesta situació injusta i humiliant?, o busquem una solució realment justa i digna?

A les eleccions catalanes del 2015 l’electorat va triar un parlament amb majoria absoluta de tres forces que van preparar la declaració d’independència.

Un cop més, l’Estat no ha tingut el valor de buscar-hi solucions polítiques. Ha utilitzat de forma il·legítima les institucions, les lleis, els jutjats, la violència policial i les presons per agredir i humiliar els seus adversaris polítics. A base d’abusos i arbitrarietat ha deteriorat i pervertit profundament la qualitat de la democràcia i de l’estat de dret. Com en una separació de parella on el més fort agredeix el feble.

I si el problema era la reducció de l’autogovern i la humiliació, la reacció fora de mida de l’Estat contra Catalunya, només ha servit per reduir encara més l’autogovern i fer-hi créixer la indignació fins a límits intolerables.

Amb el seu comportament, l’Estat ha deteriorat greument la democràcia i l’estat de dret a tot Espanya.

Què porta l’Estat a actuar d’una manera tan irresponsable i poc democràtica, que fa tant de mal? De què té por?