Comencem per la confirmació. Sempre és una satisfacció, poder comprovar que el meu magí encara rutlla prou acceptablement i que encara no repapiejo. En el meu darrer article („Instantània del moment“) justificava que conservés l’optimisme sobre el futur del nostre país, malgrat que els moments actuals són com per llençar el barret al foc, com es diu popularment. Però la meva convicció, molt personal, es podia considerar potser poc objectiva. Ara, però, he pogut comprovar que no somnio truites.
El director de Vilaweb, Vicent Partal, és una persona que admiro en grau superlatiu. Per la seva vasta erudició. Per les seves extenses experiències a molts països del món. I sobretot per la gran humanitat que traspua en tots els seus escrits. I ara, en els seus articles dels dies 26 i 27 de febrer, exposa els arguments fonamentats que donen suport a les meves idees més aviat intuïtives.
Diu en Partal que problemes com el de Catalunya només es poden solucionar amb mesures radicals que vagin al moll de la qüestió. Diu : „Mentre la causa estructural no es resolga -és a dir la titularitat última de la sobirania- el conflicte reapareix sempre“. I ho il·lustra amb exemples tan històrics com recents. I aquests exemples demostren que tota altra pseudo-solució només allarga el problema però no l’esborra i aquest segueix latent fins que es produeix una altra ocasió favorable.
Que aquesta ocasió a casa nostra trigui més o menys ja sabem que depèn de factors diversos, tant del capteniment dels nostres partits com de l’evolució de la política a Madrid. En tot cas, el que passa en aquest desgraciat període que travessem hauria de demostrar al Sr. Illa que absurdes són aquelles frases seves que el que importa és ocupar-se, no de la independència, sinó d’allò que realment preocupa als ciutadans. I ja veiem com van aquestes „coses que preocupen“. Des de rodalies fins l’habitatge, des dels problemes del sector sanitari i d’ensenyament fins tants etcèteres com vulgueu. Perquè aquestes „coses que preocupen“ no es resoldran mentre no puguem arreglar-les els catalans sense ingerències de cap ocupant.
I ara anem a la preocupació, No em refereixo aquí a la que hi ha arreu sobre les conseqüències generals ara imprevisibles de la guerra desfermada per Trump i Netanjahu a l’Iran. Això és assumpte de persones més ben informades que jo. La meva preocupació és directament sobre les conseqüències que pot tenir sobre l’economia catalana i de retoc en la població en general. Fins ara, segons totes les estadístiques fiables, l’economia catalana ha tingut unes taxes de creixença superiors a les de la resta d’Espanya i al promig de les d’Europa. Però entre la bogeria aranzelària de Trump i l’encariment galopant del preu del petroli, es poden produir problemes seriosos que no sols posin en perill aquest creixement , sinó que també augmenti el perill d’inflació amb conseqüències a totes les butxaques.
Tot seria menys greu si aquesta guerra fos cosa de quatre dies, però això és molt dubtós. De moment Iran, tancant l’estret d’Ormuz i bombardejant refineries a Saudiaràbia, es defensa com pot. Entenem-nos: es pot aprovar o no l’ús de les armes per impedir que Iran es converteixi en potència nuclear. Però si els iranians , amb el fanatisme religiós dels seus dirigents no han deixat altre remei, es pot comprendre que ni els EEUU ni Israel volguessin esperar fins el moment en què l’Iran estigués en condicions d’esborrar Israel del mapa.
La resta del món només pot esperar que aquesta bogeria acabi aviat. Encara que no sigui la única bogeria que aquest món sofert ha de suportar.
