Han desclassificat alguns documents del 23-F. Altres no. Els mesos previs que va passar?, “El pacte del capó”, el finançament de l’operació, l’organigrama de poder o justificar que, la modèlica “transición” havia de garantir canviar-ho tot, per no canviar res del règim anterior. La LOAPA fou un dels resultats. Però n’hi hagué molts d’altres que afectaren les vides particulars dels que varen patir el mateix cop d’estat d’aquell 18 de juliol de 1936. Els Tejero, Armada, Milans del Bosch, el Rei, les oligarquies imperants, militars inclosos, ens canviarien a vida.
En el meu cas, era jo llavors “funcionario del estado” Cap de Telègrafs a Arenys de Mar des de 1974, vint-i-sis anys. Havia estudiat la carrera de Dret, horari nocturn. Em vaig llicenciar el 1978, número de col·legiat 10703 de l’ICAB. Treballava, estudiava a la universitat nocturna -amb sancions administratives per marxar del meu destí, més enllà de 30 KM-, m’havia casat, feia de passant en el despatx d’un company. El 1979-80 havia decidit estudiar oposicions per a Jutge com a sortida professional. Em preparava un magistrat de Barcelona, prop del carrer Tuset. Ens deien que segurament hi hauria oposicions a l’octubre de 1981. Tejero va envair el Congrés. El país trontollava. De la caserna de la Guàrdia Civil d’Arenys de Mar se’m presenta un tinent, amb uns papers que diuen que estàvem militaritzats, i que jo, advocat i Cap de Telègrafs era la màxima autoritat en aquest districte. No en vaig voler saber res de “La autoridad competente”. El tinent i la guarnició de la caserna, en alerta màxima, es posaren a la meva disposició. El telègraf era clau en les comunicacions, és per on es rebrien instruccions. Coneixia al tinent. Li vaig dir amb bones paraules que no m’atabalés, que no volia saber res de militars ni d’armes, que altra feina tenia treballant de telegrafista, amb família, fent de passant i estudiant oposicions. Ell complia ordres. A mi, tret del tinent, ningú em va dir res. Vaig optar per a no fer res. Cap tret es va escapar de fusells locals, en alerta. En altres llocs sí. En aquell llavors, escrivia un diari personal on consten recollits tots aquests fets, i altres, com el que les primeres 1000 pessetes que vaig guanyar com a advocat, mai me les vaig gastar. Les vaig guardar físicament dins el diari, un bitllet blau amb els Reis Catòlics? Disset llibretes de memòries, iniciades el dia 17.08.1974 quan em vaig casar, fins llavors, i fins més tard, escrivint impressions personal i social, durant almenys 12 o 13 anys, fins que me’n vaig cansar. En algun trasllat, algú les va llençar, perdent-se així, per a mi, un valuós document, que ara voldria rellegir.
El 23-F, va portar aldarulls arreu, tancs, trets a l’aire o contra algun edifici, o alcaldia, on algun neguitós franquista eufòric tenia ganes d’afusellar algú. Tothom volia manar. El 23-F va portar un desgavell institucional. En dies i mesos posteriors, l’administració funcionava per inèrcia. Hi hagué arreu molts de canvis. Ningú s’atrevia a manar res, per por al que podria passar. Els militars, el govern, el Sistema, va tornar a recuperar a poc a poc, el seu ritme. La remor de “sabres” feia por. Estàvem acollonits. El meu preparador va entrar en pausa. Les oposicions no es varen convocar i el meu esforç memorístic en aprendre’m de memòria centenars d’articles de diferents codis, no em va servir per a res. En Tejero i companyia em varen ben fotre la carrera enlaire. Hauria estat un bon jutge. No recordo si al mateix any o al següent, es varen unificar els cossos de Correus i Telègraf. A la localitat, em varen nomenar a mi, per grau més alt, cap de Correus i de Telègrafs, A-GO-3100, crec que era el meu número de funcionari de l’estat. Un any llarg de secada en estudiar poc o res per a Jutge, va fer-me adonar que, o bé jo m’espavilava, o ningú m’ajudaria en res. O seguia la carrera funcionarial, o penjava el cartell d’advocat, o bé mirava de compaginar-ho tot, si podia. Mentre se seguia el procés contra el Tejero i companyia, em vaig adonar que en els Districtes Judicials petits, el temes mercantils, administratius i fiscals, els hi solien plantejar i defensar els advocats de Barcelona. El 23-F i les seves conseqüències, influenciant la meva vida, em varen fer decidir per especialitzar-me en dret empresarial, fiscal i conseqüentment administratiu. També em vaig especialitzar, fent un màster nocturn, en Dret i Comerç Internacional. A partir de llavors -després de demanar excedència quan portava 27 anys de “funionario”- com a advocat exercent, en vaig dedicar a la gestió empresarial, viatjant a Rússia, a la Xina, i, pledejant, defensava expedients contra l’AT, fins a la jubilació.
Sempre he pensat que el 23F m’havia esguerrat la carrera. Tenia vocació de jutge. Ho hauria fet bé. Sempre m’ha seduït l’equitat i la justícia -dret català- més que no pas la llei, interessada, forjada i interpretada per interessos oligàrquics, de partits, de l’estat, que sempre ha volgut preservar “lo atado y bien atado” com es pot veure a la Constitucion de 1978, la reforma de la LOAPA, amb law fare dins el món judicial, amb policia patriòtica, expedients prospectius, llei de secrets d’estat, fons reservats, Pegasus, i infiltrats festejant maliciosament amb qui vol autodeterminar-se, retallant-nos estatuts, prohibint-nos consultes vinculants, referèndums, aplicant 155 fórmules per no deixar-nos respirar, ni créixer en la forma en què la nostra forma de ser i fer necessita per a ser més efectius, en llengua i cultura pròpies, valors i forma d’actuar, amb autoestima que ens trepitgen sempre, enganyant-nos a l’hora d’aprovar pressupostos i partides que ens retallen sempre, desinvertint, amb objectiu d’endeutar-nos, pagant-los alts preus d’interessos, tot i el dèficit fiscal que patim per la falsa solidaritat que ens imposen, per guanyar-se els vots allà, comprant-nos aquí amb promeses i mentides maldestres, que prou detectem, però que la classe política va ulls clucs, per raó del “més val boig conegut que savi per conèixer”, i pors a nous 23-F, que hi són, i que treballen d’amagat, només cal veure què, si recaptem aquí setanta mil milions, ens en tornen 50, deficitant-nos-en 20, endèmicament 20, cada any, que són massa diners furtats, per tal que els nostres, amb impostos traspassats, ens cobrin doblement impostos sobre els nostres estalvis nets, amb l’impost de successions, donacions, patrimoni, alt Ibi, taxes per això i per allò, sense que cap concert econòmic arribí, ni finançament singular, ni IRPF a recaptar aquí, quan, en el supòsit que així fos, encara seríem autonomia delegada, que és el que no volem ser, sinó autogovern, com jo volia ser jutge, i no em varen deixar ser-ho. Per sort em va anar bé, gràcies al meu esforç, que el 23-F no va tombar.
Quantes altres vides va distorsionar el 23F?
