Els progressistes a Catalunya tenen diversos supòsits que se’ls creuen com si fos paraula de Lenin. Un és que els enemics dels nostres enemics sempre seran amics nostres. Tots els antifranquistes eren i encara són bons, políticament parlant. Un gran error sobretot pel que té a veure amb els catalans. L’altre supòsit indiscutible diu que l’enemic mai té raó ni que parli adequadament d’una llei de la natura.
Tot i això, ens ensumem que sempre hi ha excepcions. Tenint en compte aquest darrer principi fonamental, no sé què deuen pensar des del nostre front de la bondat quan senten a José María Aznar aplaudint amb les orelles l’increment demogràfic a partir de la immigració massiva. Vaja, l’Aznar ve a dir ara el mateix que ja deia la senyora Anna Cabré els anys 90 i que es va convertir, conjuntament amb el candelisme, en la doctrina venerada i oficial de l’autonomisme.
Potser això ens explica que ningú a Catalunya el titlli mai d’extrema dreta quan tots sabem que aquest bon home, que no calla mai, fou el regenerador de la catalanofòbia i tots sabem que la fòbia a ètnies normalment és una falta gravíssima. Tan primmirats que som en segons qui. Tanta sensibilitat que hi ha ara respecte a l’odi amunt i avall, resulta ben estrany.
Fou l’home del bigoti qui va encetar el populisme anticatalà com a mètode per eixamplar la base electoral i ara coincideix amb els que afirmen que la nostra manera de reproduir-nos no és tenint criatures com es feia fins que va arribar Franco, sinó mitjançant el trànsit d’immigrants. Voilà. No és balder que pensin igual. Els qui ho fan sabem que són els qui viuen d’aquesta manera de fer, acomboiats, també, per aquells a qui els encanta ser abans una minoria ètnica que un país homogeni, català i lliure.
Les coincidències entre el senyor Aznar i la sociovergència no ens hauria d’estranyar. Quan l’home del bigoti diu això ho fa pensant per exemple en les grans corporacions que necessiten mà d’obra barata, desarrelada i descohesionada per on triar i remenar amb la santa idea d’aixecar Espanya. També ho fan pensant en les seves regalies impositives que sempre aporten, és clar, perquè en venen a centenars de milers i sempre fa gruix. Regalies insuficients, i per això any rere any som més pobres —els que ja hi érem i els que venen— com indiquen les dades més elementals i la simple observació. I com que en aquesta matèria som campions d’Europa, l’Aznar també ho fa pensant amb nosaltres i en el futur immediat de la Catalunya pluricultural. Més coincidències.
José María Aznar diu, com Illa i el Front Popular de l’Oasi català, que una elevada demografia és imprescindible per mantenir la fortalesa d’Espanya. Francament, gairebé prefereixo la sinceritat i el cinisme d’aquest individu que la carrincloneria gata moixa dels nostres bondadosos que opten abans pel discurs ensucrat i hipòcrita abans que afrontar el problema de socarrel. Potser també el que els fa més gràcia és que creixi el pressupost com sigui per veure què es pot espigolar encara que estiguem a un no res de la desaparició.
El fet que Aznar coincideixi amb les polítiques demencials del senyor Sánchez i els nostres progressistes, hauria de fer reflexionar als catalans atrapats per la fantasia “tothom amb el temps es fa català”. Els deixa en mala situació. Quan Aznar, Sánchez, la sociovergència i la confraria, conflueixen en aquest fenomen social que sacseja Occident ja intuïm a qui beneficia i qui pagarà la festa. Quan la bona gent, el senyor Llach o el senyor Antich, presidents d’entitats que diuen aspirar a la llibertat del país, van de bracet amb l’home del bigoti en una qüestió tan determinant per a la nostra supervivència cal reflexionar d’una vegada per totes als catalans envers la idoneïtat d’aquesta nomenclatura tan encaterinada amb les rondalles i tan distant amb la realitat. Encara que duguin samarretes diferents, ens hauria de fer pensar envers la seva capacitat per afrontar la cosa pública en els moments més transcendents de la nostra història.
