Ara que Barcelona és la capital mundial de l’arquitectura, el president de tothom ha volgut marcar territori i l’ha dita ben grossa. Amb una “gran idea” ha pretès estimular el debat públic en el marc d’aquesta gran efemèride que fa que “el món ens miri”, com sempre. Espero que els organitzadors el convidin a algun dels fòrums de l’aplec, perquè alguna cosa ens hauria d’aclarir, entre tan especialista, envers la singular ocurrència.
Efectivament, com si no sabés que Barcelona i la seva àrea metropolitana és una de les zones més denses d’Europa, el president de tothom va engaltar fa uns quants dies al que fou el diari insígnia del gran suburbi, que calia densificar més els barris i les ciutats per pal·liar el problema de l’habitatge. Algú dels centenars d’assessors que disposa el president li hauria de dir que els llits calents i les habitacions a cinc-cents euros al mes respon precisament a això.
De moment, excepte algun comentari tímid, la Catalunya oficial s’ha quedat molt tranquil·la. Poc va importar que l’alcalde de Barcelona que té la ciutat trinxada en gran manera per culpa de la pressió demogràfica, s’hagués afegit hores després a la festa dels disbarats. A la Catalunya de l’oasi, tothom sap el que ha de dir o callar.
A l’exèrcit d’estiracordetes que viu del règim i de la piscifactoria catalana tant els fa que el socialisme progressista ens vulgui enviar novament a l’edat mitjana amb la seva original proposta urbanística. Ja ho va fer el franquisme els anys seixanta en una situació similar a l’actual. És una llàstima que un periodista del nivell professional del senyor Albert Sáez —que tot indica que es va quedar estupefacta amb la proposta—, no li hagués preguntat a l’exministre de Sanitat si, a ell, o a la seva esposa, els hi era el mateix viure en un pis de 40 metres quadrats que en un de 80. Es tracta d’això, però a l’espai públic.
El socialisme del president Illa és molt original. Bé, el socialisme català és molt original com hem pogut constatar des de fa molts anys. Es presenten com a progressistes, però no els fa res anar de bracet amb els Terminators de Vox, el PP i Convivència quan Espanya toca a sometent. És un socialisme utòpic quan es tracta d’elucubrar, d’enunciar, de declamar, en definitiva de xerrar, però esdevé una ideologia trinco-trinco, ben pragmàtica i resolutiva quan és l’hora de fer política de volada elevada. De volada no gallinàcia.
Si hem de fer cas de l’historial i de les lloances dels massatgistes ideològics afins, ens pensàvem que el model del progressisme barceloní no era un altre que el que ens va proposar l’enginyer de Centelles Ildefons Cerdà, també federalista com afirma que ho són els del PSOE regional. Ildefons Cerdà era dels seus, donen a entendre i el treuen a ventilar quan volen mostrar el seu universalisme. També estem convençuts que devien ser fans del projecte original i no del resultat fallit de l’Eixample que vam heretar. Al marge de les illes infinites de cases i dels xamfrans, aquella gran iniciativa urbanística fou un desideràtum més de la història de la retòrica política del país.
Teníem la certesa que aquella vella utopia de les illes obertes, amb zones enjardinades, amb blocs limitats a quatre plantes, de ventilació intel·ligent per millorar la higiene, aquell model que perseguia la baixa densitat i altres virtuts per apropar la natura als barcelonins, era també referència moral del socialisme local.
Ara que el senyor Salvador Illa ha donat el tret de sortida al retorn del neo-porciolisme més abjecte, constatem que ja feia temps que als mitjans subvencionats s’escoltaven originalitats en aquesta línia, unes originalitats que a finals dels anys setanta, després de la gran depredació franquista, haguessin estat objecte de jutjat de guàrdia irremeiablement.
Més d’un cop, i de dos, havíem escoltat, fins i tot llegit, que transformar baixos per fer habitatges o tornar al miracle de les remuntes de la Barcelona d’en Franku podien pal·liar la necessitat d’habitatge per fer front a les onades reiterades de “nous catalans”. Alguns ho pretenen com si visquéssim en una zona de guerra per fer l’encantament més amè. No només això, mesos enrere també es parlava de la incongruència de tenir milers d’oficines buides al Poble Nou que amb un simple canvi d’ús —altament pervers, afegim— servirien per donar aixopluc als nous inquilins errants. Més jocs de mans.
Creiem que no cal ser urbanista per afirmar que la proposta del nostre gran gestor és una barbaritat tremenda.