Parlament en homenatge a Francesc Macià, el 23 de novembre a Prats de Molló, per part de na Daniela Grau:
Benvolguts connacionals,
Vaig tenir l’honor de poder prendre la paraula al Coll de Panissars per a commemorar la Victòria Catalana contra la invasió francesa del 1285, i també al Coll de Manrella per a commemorar l’assassinat del president de Catalunya Lluís Companys. És per això que no tornaré a denunciar avui les conseqüències de la colonització francesa de Catalunya d’ençà del 1659.
Fins i tot la premsa francesa afirma que sem el segon departament més pobre de França, i pel que fa al genocidi lingüístic em limitaré a citar el gran lingüista Joan Veny, coautor del monumental Atles Lingüístic del Dominí Català i de moltes més obres.
En una llarga entrevista publicada el passat mes d’octubre a la revista El Temps, Joan Veny, nascut el 1932 a Mallorca, fa aquesta rotunda afirmació:
«França, per exemple, ha reduït al no-res pràcticament l’occità i vol fer el mateix amb el català. Ni a les reunions dels regidors d’un ajuntament no es poden manifestar en català. Això és el súmmum de la dictadura lingüística. Si Catalunya hagués pertangut a França, ja no es parlaria català.»
Quina pena que massa catalans hagin estat i siguin encara tan enlluernats, ensibornats per França, que poguessin dir-nos «quina sort de ser francesos!» tal com ho vaig oir vàries vegades en la meva joventut quan amb els pares anàvem a l’Empordà.
En la fase de desencís en la qual ara ens trobem tots, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó passant per Andorra i l’Alguer, al no poder comptar amb l’estat català que garantiria la supervivència de la nostra nació més que mil·lenària, ens és encara més necessari conèixer i homenatjar tots els qui van obrar per la independència del nostre país.
Celebrarem doncs enguany la memòria d’en Francesc Macià, president de la República Catalana el 14 d’abril del 1931, mitjançant una citació, entre moltes altres, d’un gran admirador i col·laborador seu, l’empordanès Hipòlit Nadal i Mallol –fundador i director durant cinquanta-sis anys a Buenos Aires de la revista Ressorgiment–.
Hipòlit Nadal afirmà el 1974 en una conferència al Casal Català de Buenos Aires: «Aquest és el meu Francesc Macià. Aquest és l’home que ha tingut el coratge de proclamar la llibertat de Catalunya i de mantenir-la durant tres dies esperant, debades i amb el cor fet a trossos que el poble se’n sabés fer digne i que després, a l’hora de les passions, passat el perill, aquests seus mateixos connacionals porucs i covards, el culpessin a ell, l’heroi nacional, d’haver-se-la deixada prendre! […]
»El meu Francesc Macià […] és el cabdill, l’home d’acció, l’apòstol i l’heroi de la idea d’independència de Catalunya que no fou comprès pel seu poble ni, a l’hora de les grans resolucions, no sabé aquest poble fer-se digne de la llibertat que ell li va reconquerir.
»Quan hi tornarà a haver un altre Francesc Macià a Catalunya?» Algues (Proses salobres), Editorial Gent i Terra, pàgines 120-121).
Amb aquesta esperança clogué en Nadal fa cinquanta-un anys la seva conferència. Avui en dia sabem que cap home o dona providencial poden tots sols salvar el nostre poble; hem de ser conscients de les nostres responsabilitats, individuals i col·lectives, per a potenciar urgentment la presa de consciència de la colonització francoespanyola que patim, per destituir polítics que accepten solucions proposades pels estats opressors, per a fer reconèixer arreu del món l’estat català que pertoca a la nostra nació.
