El passat dia 6 de novembre els jutges del Tribunal Europeu de Drets Humans van resoldre que l’empresonament de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Oriol Junqueras no va ser ni desmesurat ni improcedent, i per tat que el tribunal espanyol no va infringir els drets fonamentals de llibertat d’expressió ni representació política, atès que foren condemnats per delictes que “vulneraven valors essencials de l’estat de dret”. Què n’hauríem de dir de la condemna d’en Jordi Sànchez pel “greu delicte” d’haver-se enfilat dalt d’un cotxe de la Guàrdia Civil per demanar als manifestants d’uns dies abans davant la delegació d’Hisenda perquè se n’anessin cap a casa tranquil·lament i sense interferir el pas a ningú!
L’estupefacció d’aquesta actuació judicial, no per temuda i fins i tot esperada, ens ha deixat a tots estabornits. Com a exemple podríem recordar les declaracions de Josep Casadevall (exjutge del Tribunal Europeu de Drets Humans) dient que “sembla que el TEDH s’ha imbuït de la unitat d’Espanya”.
Hem de suposar que, a no tardar, podrem saber qui són aquests jutges (que l’opinió pública ja titlla de prevaricadors) i quins motius els portaren a una actuació tan injusta i desconcertant. Hem de creure que aquests magistrats estan al corrent de les lleis que tenen una resposta directa a la seva actuació. Coneixen, suposem, els Pactes de Nova York, pactes que precisament s’han oblidat o bé passat per l’engonal.
Els Pactes de Nova York, aprovats a la seu de l’ONU el 16 de desembre de 1966, són més clars que cap altre en referència al dret dels pobles.
El núm. 1. Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.
El núm. 2. Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals.
Precisament el punt primer dels dos pactes diu: El dret d’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans. El govern d’Espanya el va ratificar, a Nova York, el 28 de setembre de 1976 i el rei Juan Carlos I el signà el 13 d’abril del 1977.
No sé pas si els senyors jutges saben que l’Estat espanyol és membre de l’ONU. Suposem que sí. El que potser no saben o no volen recordar, i cal que recordin, és l’extraordinària intervenció de l’enyorat Pau Casals a la seu de l’ONU el 24 d’octubre del 1971 tot dient amb veu ferma i clamorosa: “Jo soc català. Catalunya avui una província d’Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món”.
Molts catalans, després d’aquesta increïble atzagaiada dels jutges del TEDH comencem a pensar si en el futur espai de llibertat que assolirem amb la independència, a Catalunya li farà falta formar part d’aquesta Europa…
Caldrà, doncs, fer arribar als senyors jutges aquelles paraules del gran patriota Daniel Cardona, paraules que tots hem fet nostres:
“Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya; volem que els catalans disposin sense limitacions dels seus destins com a homes i com a poble. Volem en concret, la República catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món”.
