Per què no ens referim mai al castellà com a llengua estrangera?
Segons el diccionari estranger és “que és d’un altre país” i si llavors cerquem què és un “país” ens diu que “és el territori d’una nació, d’un poble”. Per tant, una llengua estrangera és una llengua de fora del territori de la pròpia nació. És obvi que el castellà és una llengua de fora del territori de la Nació Catalana. És a dir, per definició, el castellà és una llengua estrangera a la nació catalana.
I no entenc per què no alcem la veu solemnement i clara i proclamem als quatre vents un fet tan evident i irrefutable com aquest, que la llengua castellana és una llengua estrangera. I davant de les discriminacions que patim els catalans amb la llengua, podem respondre amb preguntes com: per què una llengua estrangera ha de ser vehicular en l’ensenyament a Catalunya? O, per què he de parlar una llengua estrangera quan vaig al metge? I així amb totes i cadascuna de les discriminacions que patim pel simple fet de ser catalans i voler viure tan sols com a catalans al nostre país. Exigint una resposta a aquestes preguntes davant els atacs evidenciem que els agressors són ells i que els agredits som nosaltres.
Introduint en el tauler de joc l’argument de l’estrangeria de la llengua castellana, a més, fem palès i denunciem dos punts fonamentals: el primer, que el nostre és un territori ocupat per una nació estrangera, és a dir, que som un país colonitzat. I segon, evidenciem l’existència del procés de substitució lingüística i cultural engegat de fa segles des de Castella per intentar esborrar del mapa la nació catalana. Per molt que diguin que volen espanyolitzar-nos, no hi ha cap mena de dubte que el que volen —i perpetren— és castellanitzar-nos. Cal manifestar, evidenciar i denunciar que el que realment hi ha darrere aquesta Espanya és, realment, Castella. Fixem-nos que la llengua oficial de l’Estat espanyol, segons la mateixa constitució, és la llengua castellana, però, en canvi, a les escoles s’ensenya la llengua espanyola —per allò de «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»—. Camuflen la invasió castellana sota el nou concepte de la inexistent nació espanyola. Tot diàfan, de manual.
Per a llengües com l’anglès, francès, xinès, àrab, així com qualsevol altra llengua forana, quan ens hi volem referir no tenim cap inconvenient ni recança per anomenar-les llengües estrangeres. En canvi, mai emprem el terme estranger per a la llengua castellana tot i ser-ho com qualsevol d’aquestes altres llengües. I per no confrontar la llengua catalana a la castellana usem el subterfugi d’autoafirmació que el català és la llengua pròpia del país, de la Nació Catalana, però evitem la confrontació tot i tenir l’argument irrebatible que el castellà és una llengua estrangera —ni tan sols gosem anomenar-la forana—. Evitar aquesta confrontació és deixar-los via lliure en la imposició de la seva llengua i aplanem el camí a la difusió del missatge que aquí tot és fraternal i pacífic.
És bo distingir entre el que és un país (territori d’una nació) i un estat (territori on una organització política exerceix el seu poder). Per molt que s’hagi arribat al fet que popularment els dos termes s’hagin fet sinònims, cal tenir present què és cada terme. Parlem de països quan n’hauríem de dir estats. Per exemple, França, Itàlia, Regne Unit i Espanya (per posar exemples només d’Europa) són estats i no pas països. A França, per exemple, tenim el país Català, l’Occità, el Basc, el Bretó, etc. A Itàlia tenim genovesos, toscans, napolitans, etc. El Regne Unit és un estat format pels regnes (i països) de Gal·les, Escòcia i Anglaterra. Finalment, Espanya, només considerant les nacions basca, gallega i catalana, ja n’hi hauria d’haver prou per tenir absolutament clar que es pot parlar de l’Estat espanyol, però en cap cas podem dir que Espanya és un país.
El que ja és un fet és que el terme estranger avui dia s’usa amb el significat «d’un altre estat». Però, a més, quan ho apliquem a nacions sense estat el resultat moltes vegades ens sorprèn fins al punt d’arribar a mostrar-hi rebuig. Així ens sobta si sentim que l’anglès és una llengua estrangera a Irlanda o també que ho és a Austràlia. El fet que siguin llengües oficials en llurs territoris no pot amagar, ni molt menys invalidar, que són llengües estrangeres en els territoris corresponents. Igualment, el francès és una llengua estrangera a la Catalunya Nord, però també a Occitània i a les altres nacions que manté ocupades l’Estat francès.
Si preguntem a la gent de la Catalunya sota l’Estat espanyol si “el francès és una llengua estrangera a Catalunya” probablement tothom hi respondrà afirmativament. No crec que trobem gaire respostes negatives, per no dir que cap. Ara bé, si fem aquesta pregunta a la Catalunya del Nord, el resultat de la resposta estic segur que serà força diferent (fins i tot m’agradaria veure’n el resultat en un estudi demoscòpic) i estic segur que a molts dels habitants de la Catalunya del Nord la pregunta els sorprendria. En canvi, si la pregunta fos «si el castellà és una llengua estrangera a Catalunya», potser els catalans del nord ho tindrien més clar que no pas els del sud, en aquest cas.
Sortim molt al carrer a defensar la llengua i protestar per la discriminació que patim els catalans a l’hora de fer-la servir, però si ens hem de defensar i hem de denunciar la discriminació, això vol dir que hi ha algú que ens ataca i discrimina. Potser hem de posar el focus en el causant dels greuges i deixar de protestar pels greuges. Tal com va passar amb les dones que van passar de denunciar que eren víctimes d’abusos a denunciar la violència masclista per posar el focus en l’abusador i no en la víctima. Passem a denunciar que els castellans intenten eliminar la nostra llengua i cultura i substituir la llengua pròpia per una d’estrangera, la castellana.
Els catalans hem de començar a dir les coses emprant el llenguatge que a nosaltres ens interessa amb les paraules que a nosaltres ens calen. Per tant, comencem a denunciar que als catalans no ens poden obligar a viure al nostre país amb una llengua estrangera, la castellana.
