Perdoneu, estimats lectors, si afegeixo comentaris als innombrables que surten a tot arreu sobre Donald Trump. Però l’està fent tan grossa que no me’n sé estar. Sembla que a Amèrica bastant de gent s’està despertant de la il·lusió del “Fem gran Amèrica” i comença a lamentar-se d’haver elegit aquest home que es creu més llest que tothom i que actua com un ase de set soles. Però se n’adonen massa tard i ara el món trontolla.
A aquestes altures hom ja no s’hauria de sorprendre de res del que fa l’ensuperbit ignorant a la casa Blanca de Washington. Però altra vegada hom s’ha de fer creus del que és capaç de trencar i de rebentar com un nen malcriat. Abans d’arribar a la presidència, l’home es vantava que ell acabaria la guerra a Ucraïna en vint-i-quatre hores. I ara amb el seu “Pla de pau” ha demostrat que senzill que s’ho imagina: amb una ajuda militar insuficient i sense altres perspectives, Ucraïna accepta una capitulació total i Putin, llavors amb el vistiplau mundial, se surt amb la seva, es menja una part important d’Ucraïna i la resta es converteix pràcticament en un protectorat rus, sobre el que mana i disposa com vol. Així de senzill i de ràpid. I als ucraïnesos que els bombin. Només són una nosa pel seu deal amb l’amic Vladímir. I el que pensava del president ucraïnès ja ho va demostrar amb l’escena imperdonable, indigna de qualsevol polític amb dos dits de cervell, quan el va escridassar a Washington davant de tot el món.
Ara Trump ha protestat al seu amic Putin, que aquest, precisament ara, intensifiqui els seus bombardejos. No sé de què s’estranya. Si Trump retira l’ajuda militar a Ucraïna i proposa aquesta capitulació, és gairebé lògic que Putin intensifiqui el seu terror contra els ucraïnesos per tal que aquests acceptin tot el que sigui per acabar d’una vegada amb aquest malson de sang i de destrucció.
Ara, però, hi ha hagut un fet que posa un interrogant en tot plegat: la conversa de Trump amb Zelenski al marge de l’enterrament del papa Francesc, que sembla que va ser endegada pel president francès Macron. Aquesta vegada sense micròfons i a la vista de tot el món. No n’han donat detalls, molt comprensiblement. I amb la facilitat que Trump canvia de parer quan li sembla, és imprevisible quines sorpreses ens pot tornar a donar.
Per nosaltres, catalans, el que és palès és que mentre Trump governi, no hi podem comptar per fer cap mena de pressió sobre Espanya en el nostre conflicte. I mentre els EUA van “a trumpades” amb el món (i perdoneu el pobre acudit) aquest gran país obre les portes dels xinesos a tenir-hi més influència, i els nord-americans es veuen enfrontats a un gavadal de notícies negatives, que podrien resumir-se en una rèplica a la consigna de Trump: “Fem Amèrica més petita”.
