Benvolguts connacionals,
Agraeixo a la nostra mentora, na Teresa Clota, el seu infal·lible lliurament i la seva incessant labor per tal que no sols puguem commemorar any rere any una victòria contra l’imperialisme francès sinó que, a més a més, millorem el coneixement de la pròpia història amb el dossier molt didàctic que ens tramet a tall d’invitació: gràcies, admirada Teresa, per posar el teu saber al nostre abast. Per incentivar la consciència nacional necessitem força pedagogs amb les teves qualitats: saber, perseverança i perfecció, tot al servei de l’amor incondicional a la pàtria.
Enguany, més que mai potser, ens hem de persuadir que mentre no retem l’espasa al camp de batalla, no ens poden declarar vençuts.
El 1285 el rei Pere aconseguí triomfar malgrat que el seu germà Jaume fes costat al rei de França. Per cert, la fidelitat de la gent d’Elna que resistí heroicament el setge de les tropes franceses i europees fins a ser massacrada, les dones violentades sobre l’altar, els mainatges estavellats contra les parets de la catedral, degueren incentivar l’afany d’En Pere de vèncer l’enemic francès. Un poble atacat té el dret i el deure de defensar-se i doncs de contraatacar.
Fem memòria per honorar els ancestres, herois desconeguts, i per honorar militars i polítics, però evidentment també per analitzar les raons dels nostres èxits en el passat, justament ara quan la intenció de recuperar l’estat català independent ha fracassat estrepitosament.
Celebrem la victòria del segle XIII, la voluntat de barrar el pas a l’invasor conjurat amb i servidor del Papat, d’impedir l’apoderament del país per l’enemic, un repte més important que la concòrdia entre germans. També constatem que el rei Pere comptava amb unes forces militars, els almogàvers, comandades per il·lustres combatents, i tenia definida una estratègia clara de com, on i quan acorralar l’enemic. I, evidentment és clar, tenia la voluntat de jugar-se-les totes enfrontant-s’hi de debò.
Sols aquests atots, fermesa incondicional, estratègia i suport logístic, condicionen l’èxit. Sense això es perden les batalles, es defrauda el poble, se li menteix i se li tallen les ales.
Esperem doncs que tots en traguem la lliçó i que esperonem alguns dels nostres, conscients de les raons de la fallida del procés d’independència, a assumir per fi un veritable lideratge estratègic per fer front al colonitzador espanyol.
A la Catalunya del Nord patim dia sí i l’altre també les conseqüències de la colonització francesa des del 1659 i, endemés, de la Revolució Francesa un segle més tard tan mitificada a França i a Catalunya mateix, i de la preeminència de l’estat instaurada per Napoleó el 1800. Patim el centralisme burocràtic jacobí: o sigui cap reconeixement de cap nació altra que la francesa, de cap llengua altra que la francesa, cap autonomia per cap regió, però sí un representant de l’estat en cada departament i en cada regió, el prefecte, sense el vistiplau del qual no es pot prendre cap decisió econòmica ni administrativa, ni tan sols d’obrir o tancar l’aigua dels canals per a regar conreus; el prefecte és el representant totpoderós de l’Estat, del monarca francès, ara dit el president de la República.
A la Catalunya del Nord patim la negació de la nostra identitat catalana. Des del 2016 ens fan passar per occitans. La predominança excloent del francès agreujada per la defunció de la darrera generació de catalans qui havien mamat el català a casa, turisme de masses, pauperització, disminució de les terres conreades, suplantació progressiva de la població catalana per part de la població francesa: d’això se’n diu genocidi.
A més a més, patim actualment els greuges i desordres creixents que afecten tot l’Estat francès. Un títol del diari local L’Indépendant del 30 de setembre proppassat dona la tònica del que preocupa a molts ciutadans: «Sexe enlaire, orina, extorsió de diners, batusses… l’infern quotidià a l’avinguda Joffre [a Perpinyà]». A tall d’explicació, el gerent del magatzem Carrefour City comenta: «L’estiu és l’apocalipsi. És a dir: la misèria del Nord [de França ben entès] ve a ca nostra per cercar-hi el sol» i lamenta que «abans per a les famílies, els vells i les mares era un lloc ideal».
Molts articles de l’àmbit estatal i local denuncien l’augment de la delinqüència i de la drogaddicció, de la violència també del jovent, i paral·lelament la manca de presons i l’estat de les presons. Més particularment la presó de Perpinyà, considerada com la pitjor de França. En un article del 6 de juliol d’enguany del mateix diari la superpoblació en la presó de dones era del 236% amb 66 detingudes per 28 places, 15 dones dormint a terra al damunt de matalassos, la superpoblació a la presó dels homes era de 260% amb 343 detinguts per 132 places i 90 dormint a terra. Doncs augment també de la violència en el si de les presons entre presos i contra els funcionaris de presons.
Un altre titular: «Ens morirem», tot en caixa alta d’un enorme cos tipogràfic i en lletra tipogràfica negreta, de L’Indépendant del 3 de setembre passat estigmatitza la situació agrícola actual. Membres de la Federació Departamental dels sindicats agrícoles (FDSEA i JA66) desesperats llancen aquest crit d’alarma després d’arrencar un centenar de rètols amb noms dels pobles. Denuncien els silencis dels ministres concernits durant els tres anys de secada i el mal govern de l’estat burocràtic: no volen haver d’esperar estudis administratius que es poden allargar deu anys per a solucionar l’accés i el repartiment de l’aigua! Ramaderia, arboricultura i viticultura perillen i doncs tot el país. Amenacen amb imminents accions de revolta.
Hem miraculosament resistit 365 anys a la piconadora francesa.
Ara, més que mai, us necessitem amics, germans connacionals.
Sols la urgent consecució de l’estat català pot aturar la fi de la nostra nació al Nord i, alhora, ens pot permetre de bastir la república confederal catalana.
