Amb les seves deu “Tesis d’Agost” l’ANC fa un decidit pas endavant, més efectiu (crec jo) que no pas si hagués presentat una llista pròpia a les eleccions. Amb les tesis ningú no pot acusar l’ANC de “fragmentar” encara més l’espai independentista. Ben al contrari. Si s’aconsegueix de donar-hi efectivitat és el camí més clar possible per tornar a aglutinar tot l’independentisme i tornar-lo a convertir en el motor que empenyi partits i institucions cap a la fita de l’1-O, i no deixar-los-hi marge d’excusa per continuar fent-los-hi el joc als manaires de Madrid. Però tinguem clar (i crec que en Lluís Llach ho deu tenir més que clar) que l’empresa no serà pas fàcil. Fixem-nos especialment en alguns enunciats de les tesis.
A la tesi IV: “La gent haurà de recuperar el lideratge des del carrer i crear organitzacions capaces d’establir amb les institucions noves i equivalents relacions de força..” A la tesi V: “Forjar eines d’autodefensa haurà de ser una tasca indispensable en la via de l’alliberament nacional”. A la tesi VII: “… la depredació colonial que practica Espanya sobre Catalunya ens obligarà a idear formes de lluita específiques, flexibles i audaces per trencar les línies enemigues, desarticular-ne les forces i passar a l’ofensiva en els espais econòmic, social, cultural i militar del seu domini”. I finalment a la tesi X; “Socis d’entitats civils i militants de partits polítics han d’esdevenir subjectes polítics de primer rang. Les entitats civils han de ser representants col·lectives de la lluita popular directa enfront de les institucions per fer-les anar a pas, si es desvien de la pràctica independentista, o per fer-hi pinya juntament. Entitats refundades, organitzacions polítiques de nova planta han de crear blocs unitaris de lluita com a punta de llança en l’embat final per a la independència“.
La primera reacció és que comparat amb el que volen les tesis, els treballs d’Hèrcules de la mitologia grega eren gairebé bufar i fer ampolles. Entenguem-nos: no pretenc de cap manera fer d’aixafaguitarres i desestimar les tesis com un exercici d’afirmació teòrica. Ben al contrari, crec que els seus redactors volen anar per feina. Una feina que serà dura i sacrificada. No tot, però gairebé tot, gira al voltant d’una pregunta cabdal: quanta gent que va anar a les grans manifestacions independentistes voldrà i podrà implicar-se en la realització de les tesis? Que sigui poca o molta també dependrà d’un altre factor essencial: quantes entitats civils petites, mitjanes o grans s’hi afegiran, formant així les cèl·lules en què trobin un lloc efectiu els independentistes decebuts, en les que vegin una eina efectiva per lluitar al costat de moltes altres, i no un lloc per anar a passar l’estona i desfogar-se?
Em puc imaginar (desitjaria ferventment que fos així) que més enllà dels enunciats teòrics, la gent de l’ANC tingui ja pensades algunes maneres de poder-les convertir en realitats. Si no fos així, seria la feina ara més urgent. Amb això no vull dir pas que ho esbombin als quatre vents. Al contrari. Si jo fos al seu lloc (i sense voler establir paral·lelismes de cap mena) actuaria com la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial, organitzant-se a l’ombra, treballant sense remor i picant al lloc i en el moment que menys s’esperen els contraris.
Traduir la (ara perduda) il·lusió de molta gent en el carburant que faci moure el país cap a l’alliberament no és pas impossible, però sí una tasca gegantina. Jo, una puceta insignificant des de la llunyania, dic als decebuts: Joan, Roser, Josep, Núria o com us digueu: la repressió ha aclofat molts dels nostres polítics. No us deixeu aclofar vosaltres. Uniu-vos allà on hi vegeu un sentit clar, no pas pensant que llavors la independència vindrà en quatre dies, sinó que si no ho feu, no arribarà mai. Perquè que arribi depèn de tots i de cadascú dels catalans. I si massa gent se’n desentén, seguiran exprement el nostre país com una llimona, i no pararan fins que només parlin català quatre gats. Si l’ANC és capaç de començar la tasca, no ho feu fracassar vosaltres!
