No hi ha cap opció bona, per a ningú, per fer un nou govern per a Catalunya. Per tant, toca, bloqueig democràtic: sense independència no hi ha cap sortida possible.
A més, l’abstencionisme independentista, un fet clar, no és insatisfacció política, és exigència per concretar la secessió. Trencar amb Espanya, fer fora Espanya de Catalunya i recuperar la plenitud nacional.
L’Estat espanyol ha emprat totes les eines socials al seu abast per desdibuixar el mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació. I la repressió no és la més important. Ha desplaçat població a milers. Només respecte a les eleccions del 2021 prop de més de 80.000 persones han pogut votar. I ni així, ha assolit el seu objectiu. I com diu l’Assemblea Nacional Catalana, sense posar la independència al capdavant no és possible formar un govern fort a Catalunya, com tampoc és possible a Espanya.
El mandat electoral sempre és el mateix des de fa anys: a favor de la independència, pels catalans, i en contra, pels espanyols, sobretot quan no són residents al nostre país. El PSC/PSOE, amb tot el suport de la maquinària de l’Estat i el numerat del seu president dient que era víctima d’una estranya extorsió política en plena campanya electoral catalana no han servit de res. S’han quedat amb un 25% de vots. Un resultat que no trasllada la quantitat de medis disponibles per intentar desbancar la voluntat majoritària independentista catalana que vota i sense comptar la que no vota.
L’acceptació de la lògica independentista supera qualsevol previsió pels poders fàctics espanyols que no entenen, veient com s’exclamen, que hom no desisteixi, es cansi o plegui. Sobretot tenint en compte que pel PSC/PSOE el discurs de la suposada crispació i manca de convivència a Catalunya semblava de llibre. La realitat ha estat ben diferent: ni hi ha crispació ni hi ha dificultats de convivència per raó de la independència de Catalunya.
Les eleccions del 12 de maig de 2024 seran recordades per un gir a la dreta o cap a opcions més conservadores. No sols pels resultats de Junts sinó també pels nous missatges ja del tot desacomplexats per reivindicar determinats posicionaments polítics: Aliança Catalana, Alhora i el Front Nacional de Catalunya (FNC). I això són bones notícies. L’independentisme, com el republicanisme, no són patrimoni de les ideologies d’esquerres, sinó que pertanyen a tot l’espectre.
Però, per altra banda, també seran recordades per la seva intensa relació amb Espanya i Europa. Els seus resultats ho condicionen tot. I encara ho condicionaran més, sortosament, en cas de bloqueig i de noves eleccions. Aquesta és la fórmula d’èxit dels catalans per avançar en seguretat i sobirania: usar els mètodes democràtics que ens ofereix la representació institucional per guanyar, pas a pas, la independència perduda per la força de les armes espanyoles.
