Es pot llegir la primera part de l’article aquí.
El patriciat català no té capacitat d’exercir ni poder ni autoritat si no és tutelat pels espanyols. L’Estat espanyol és la seva garantia. Va ser la garantia d’ordre els anys 20 després de la gran vaga de la Canadenca que va posar molt nervioses a totes les autoritats regionals, els anys 40 amb la dictadura militar i d’ençà dels 80 amb la famosa autonomia que estem gaudint. O no és l’autonomia una tutela del Reino de España? No m’invento res.
Quan cantin les absoltes de la llengua m’imagino la cara de barrut dels convocants i les carones d’estupefacció que posaran els darrers mohicans que serà encara més tètrica que la que ens va quedar els dies 10 i 27 d’octubre de 2017 quan es va desvetllar l’estafa més impressionant de la Catalunya moderna. Amb dos pebrots.
Ara bé, no tot està perdut. Cal recuperar el prestigi diuen des de l’Acadèmia. Quina paraula més atractiva i escaient. És el que va reivindicar emfàticament, fa pocs dies, la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la senyora Teresa Cabré en una entrevista a la nostra TV autonòmica.
La presidenta de l’acadèmia creu que “la llengua hauria de tornar a esdevenir un ascensor social, una eina de millora i prestigi personal i social”. Deia, sorprenentment, que ens fixem massa en l’ús i, en canvi, és tant o més important el prestigi, un comentari que em desconcerta i també m’irrita. Com pot tenir prestigi una llengua que la parlen només una quarta part de la població a la capital i l’entorn metropolità? Una llengua que gairebé ni se sent pels carrers?
Com fer això de recuperar el prestigi sense sortir de la minorització? Doncs la senyora Cabré, que no discuteixo la seva capacitat, ni el seu coneixement, però sí la seva ceguesa i docilitat, no es va esplaiar gaire al respecte. Això sí, va deixar anar diverses perles. Va demanar un cop de mà, decidit amb campanyes de màrqueting i eines psicosocials (?), que al meu entendre, si són com l’espantosa i perjudicial campanya de les terrorífiques dentotes ja s’ho poden estalviar perquè ha fet més llàstima que res. Més mal que bé.
La màxima autoritat de l’IEC també ens va dir, solemnement, que el que ens cal és tenir tots clar el que hem de fer —sense especificar qui érem tots— i que no ens preocupéssim que el Govern ens ajudaria com ho fa sempre. La traca, l’autèntica traca, fou quan va considerar que la llengua catalana, si fos necessària millor, però que això no era imprescindible perquè l’important era el prestigi i que fos atractiva.
L’abstrusitat d’aquesta petita cort autonòmica, tan cauta, tan educada, tan obedient i respectuosa amb qui paga la nòmina, frega l’absurd. Que la màxima representant d’una de les institucions que ha de vetllar per la salut i la vida de la llengua es limiti a escriure una carta als reis sense criticar als qui han abandonat la immersió, als qui tant els hi fa que els nois de la professional no entenguin què vol dir Bon dia, o a qui permet que alguns metges que treballen a Catalunya insultin als pacients, és senzillament una vergonya.
Jo crec que més que demanar prestigi i campanyes de màrqueting estúpides el que caldria fer és el següent: primer, escoltar a uns quants mestres i professors de l’àrea metropolitana. A aquells que sàpiguen que els importa la llengua del país que potser ja són molt menys del que ens creiem. A veure què es troben.
Després fora bo comprar una T-mobilitat per tres o quatre acadèmics i viatjar durant un mes, amunt i avall, per Castelldefels, Viladecans, Gavà, la Florida, Collblanc, Llefià, Santa Coloma, Terrassa, Sabadell, Cerdanyola, Nou Barris, l’Eixample, Granollers, Mollet i Parets. Ja n’hi hauria prou. No cal ni anar a Mollerussa, a Tarragona, a Reus, Lleida o Figueres. Podran constatar com es troba el país per preparar les “eines psicosocials” que demana per fer la nostra llengua més atractiva i cuqui.
Per acabar, caldria comprar també un parell o tres de bitllets d’AVE en direcció al País Basc per saber com s’ho han manegat perquè l’eusquera guanyi prestigi entre el jovent. Mireu que era difícil i des d’aquí, des de la Catalunya resabiuda, tothom ho veia complicat. El millor prestigi és que es parli. L’ús. No és una carta als Reis Mags sinó que ja és una realitat perquè han incorporat un quart de milió de nous parlants, el mateix nombre de parlants que han mort els darrers vint anys i els mateixos “nous catalans” que van arribar a Catalunya entre els anys 22 i el 23. El ritme d’arribades és ideal per agafar prestigi.
Que els hi expliquin com els bascos, amb un creixement prudent i raonable de la seva població, han garantit que els indígenes tinguin l’hegemonia que és la primera condició per a mantenir la llengua, recuperar-la i prestigiar-la. I per poder-la ensenyar a foc lent. Per poder preparar nous professors.
Amb menys de 200 euros tindríem una idea claríssima del que ens ha passat. És cert que tot ajuda, però deixar-ho en mans de la superioritat moral, de la magnífica festa de Sant Jordi i del Barça —sobretot quan guanya— per esperar que els centenars de milers de nouvinguts, la majoria de parla castellana, abracin la nostra causa, no n’hi ha prou “camarades”. És insuficient per convertir els “nous catalans”, com ens hi diuen la doctrina oficial, en catalans. Aquests processos, entenc i no soc lingüista, requereixen més temps, són més lents i demanen constància, paciència i prudència en una pila d’àmbits. I sobretot creure-s’ho!
