Amb aquest títol, James Cameron va presentar el 1994 una divertida i trepidant pel·lícula —una comèdia d’aventures— que narrava una història d’una parella de mentiders compulsius, protagonitzada per Jamie Lee Curtis i Arnold Schwarzenegger. El final era predictible, però la diversió estava assegurada. A Espanya, com sempre, van traduir el títol per lliure i li van posar Mentides arriscades. Una redundància: mentir sempre suposa un risc.
Espanya és un país de mentiders. Ho ha estat històricament. La primera mentida és autoqualificar-se com a país, quan com a màxim és un estat i res més. I dins aquest Estat hi ha alguns països amb identitat pròpia, com Euskadi, Catalunya, Castella i una teòrica Galícia (possible i no materialitzada). Justament perquè Espanya no és un país, els poders de l’Estat sancionen violentament qualsevol senyal d’autoreconeixement dels països subjugats (o sigui, colonitzats).
En aquest context, les mentides es repeteixen i formen part del llenguatge quotidià. Són mentides veritables (true lies), no mentides pietoses, ni mentides nobles, ni mentides blaves, ni mentides negres, ni mentides “el que vostè vulgui”, perquè la taxonomia és àmplia i als analistes els hi agraden les classificacions, per arbitràries que siguin.
Aquí menteix tothom. Menteixen els polítics, els jutges, els fiscals, la policia, la guàrdia civil, els parlamentaris, els periodistes i els aspirants a tot això. Si no menteixes no ets a la pomada. Recordeu quan el senyor Aznar, en qualitat de president del govern, deia: “El règim iraquià té armes de destrucció massiva. Pot estar segur i poden estar segures totes les persones que em veuen que els estic dient la veritat”. O quan aquell penós ciutadà que va encapçalar per un temps el PP (Pablo Casado) denunciava el tracte als nens a les aules públiques de Catalunya assenyalant que “hi ha professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo a nens perquè parlen castellà”.
Deia el destacat dirigent nazi Joseph Goebbels —un personatge clau per comprendre la ràpida expansió de la ideologia nacionalsocialista a la culta Alemanya dels anys 30 del segle passat— que si repeteixes una mentida moltes vegades acaba semblant una veritat. Goebbels era sinistre, però era un paio molt intel·ligent, i sabia que si arribes a familiaritzar un concepte entre la gent, la racionalitat de l’anàlisi desapareix. Ell ho va fer amb els jueus (presentant-los com una ètnia antialemanya i corrupta) i l’èxit va ser espectacular.
A Espanya la conjuntura dels poders de l’Estat i els mitjans canallescos subvencionats han venut de la mateixa manera la imatge del president Puigdemont com un personatge endimoniat, pròfug de la justícia i que s’hauria d’esborrar del panorama polític. Com esborrar-lo queda en mans dels operatius de torn.
Però com que tot es contagia, ara que el president Aragonès ha convocat eleccions a Catalunya —unes eleccions “autonòmiques” i res més— els partits, les agrupacions, els col·lectius organitzats i, és clar, els mitjans de comunicació públics i privats (tots degudament greixats amb diners del contribuent) han començat a repartir qualificacions als candidats i a les opcions que representen, i ho han fet retrocedint uns quants segles (deixem-ho a mitjans del XVIII) i els han posat les velles etiquetes de l’espectre dreta-esquerra. El problema és que aquest eix, tal com va ser concebut, no serveix de res. L’esquerra pensada com a progrés, justícia, equitat, llibertat i responsabilitat compartida va morir fa molts anys. Ara tots són al mateix vector, i és un vector marcadament reaccionari. I la reacció és una resposta al progrés.
I aquí hi ha una barreja d’ignorància i de mala fe. A tall d’exemple, quan la senyora Colau reclama al senyor Collboni (alcalde colpista de Barcelona) que formi un govern municipal d’esquerres, suposo que interpreta que ser d’esquerres és transformar una ciutat en un parc temàtic, on els vianants són arraconats per les bicicletes, els patinets, els “skates”, els lladres professionals, els nens postfranquistes o qualsevol altra tribu urbana. El mateix podríem dir del trist senyor Illa, quan s’autoproclama president de la Generalitat a l’estil Tarradellas (des de l’“esquerra responsable”) declarant la seva lleialtat espanyola a l’hàbil mentider compulsiu (que és per mèrits el president Sánchez), mentre la seva agència de col·locació cobreix tots els territoris al seu abast, situant els seus afiliats en diputacions, alcaldies i organitzacions parapolítiques per baix que sigui el nivell de competència. I què podem dir de mossèn Junqueras, el líder d’una marca històrica (Esquerra Republicana de Catalunya), que no para de repetir-nos fins a l’avorriment que ells són els únics que han estat sempre fidels a la independència de Catalunya. Doncs, tenint en compte que ERC va néixer fa gairebé cent anys, sembla que els seus propòsits no han estat capaços de materialitzar-se en un segle. Potser que ho deixin, no continuïn mentint i es dediquin a una altra cosa. Aquest ritorno d’ERC em recorda la picada d’ullet intel·ligent del mestre Pla quan referint-se a la “reconquesta” castellana d’Espanya va dir: “una reconquesta que dura vuit-cents anys? Collonades”.
Per això estic fart que en aquest catecisme particular que reparteixen entre l’eixam de comunicadors a sou es qualifiqui el jove partit Aliança Catalana, que lidera la senyora Sílvia Orriols, de partit d’extrema dreta. Al seu moment ja vaig manifestar la meva opinió sobre aquest tema (“un feixisme d’última generació” https://www.alfdurancorner.com/articulos/un-fascismo-de-ultima-generacion.html 16.06.23) i no hi vull insistir. Aliança Catalana és un partit independentista i res més. Els qualificatius els posa el diable. Si em poso a llistar els polítics de dretes entre la fauna de les elits catalanes i la seva cort de lacais, em faltarà paper. A l’esquerra, tal com jo la concebo, no hi veig pràcticament ningú.
Millor calladets. Cal jutjar els fets, només els fets.
