L’Assemblea Nacional Catalana té com a únic objectiu l’assoliment de la independència de Catalunya. Entenem que aquest és també l’objectiu dels partits independentistes que han obtingut representació al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol.
És des d’aquesta perspectiva que a l’Assemblea plantegem d’entrada els perills de perdre de vista l’objectiu de la independència per definir la postura útil i eficaç dels partits, amb els quals compartim objectiu, per afrontar les decisions que hauran de prendre respecte al seu paper institucional amb l’Estat.
Creiem, tal com hem exposat reiteradament, que només el bloqueig de les institucions espanyoles pot precipitar la fallida de l’Estat i abocar els partits espanyols a la necessitat de resoldre el conflicte català si volen governar. Entenem el bloqueig com una estratègia per aconseguir la independència, i no com una finalitat en si mateixa o una tàctica per aconseguir un millor posicionament dels partits en la partida estatal. L’entenem amb els ulls posats a Catalunya, i no des de la mirada cap a l’estat: entrar en dinàmiques estatals d’eixos dreta-esquerra no ens ha servit mai, i ara no serà una excepció, per fer efectiu el mandat del referèndum d’independència del Primer d’Octubre. Aquest hauria de ser el punt de partida.
Facilitar la constitució de la mesa activament és entrar en el joc de qui ens vol súbdits, i aquesta no és, a parer de l’Assemblea, l’estratègia que ens portarà a la constitució de l’Estat català.
Facilitar la constitució de la mesa a canvi de prebendes institucionals, com la constitució de grup propi dels partits independentistes, és fer prevaldre la tàctica partidista fent-la passar per damunt dels interessos i necessitats de la nació. No és en cap cas una opció amb prou calat polític com per fer evident el conflicte amb Catalunya ni és una opció que generi la necessitat de resoldre’l. Les comissions d’investigació (que poden allargar-se sine die) o la promesa de poder parlar català a les institucions espanyoles i a la Unió Europea no són una opció creïble per part de l’Estat espanyol, que incompleix sistemàticament qualsevol compromís. I sobretot rebaixen a mínims democràtics les expectatives que els partits independentistes ens havien plantejat: la confrontació per assolir la independència, no per blanquejar l’Estat. El blanqueig de l’Estat davant Europa és el que s’aconsegueix amb aquests pactes de rebaixa.
Qualsevol pacte amb el partit que vulgui governar l’Estat només podria ser assumible com a resultat del reconeixement explícit que el referèndum d’independència va ser l’acte de sobirania que valida Catalunya com a subjecte polític en conflicte amb l’Estat, i participar en la constitució de la mesa sense reconeixement implica la submissió a l’Estat espanyol amb el jurament de la constitució, amb el vassallatge al rei…
Des de l’Assemblea no creiem que amb aquestes premisses es pugui desenvolupar una estratègia d’embat amb l’Estat, amb garanties per aconseguir el nostre objectiu.
Només la garantia del reconeixement de Catalunya com a nació sobirana que reclama el reconeixement a esdevenir estat pot exercir la força necessària per encarar el conflicte amb garanties d’èxit.
