La Constitució Espanyola del 78, tutelada per militars, no va ser acceptada pel règim latent que va fer saltar els militars el 23 de febrer de 1981 i que tingué com a resultat el pacte del Capó amb els capitostos indultats. Posteriorment es va legislar la LOAPA que ho assimilava tot, res de nacionalitats històriques. El referèndum legal sobre l’Estatut de 2006, amb el text ribotat a Madrid i reconduït al Parlament, acceptat per Las Cortes i sancionat pel rei, fou publicat al BOE, portat al Tribunal Constitucional pel PP (el Vox de llavors i d’ara) on fou rectificat amb la sentència de juliol de 2010, que esmenava articles vigents en altres estatuts i va fer reaccionar el poble organitzadament i identificada, naixia així l’Assemblea Nacional Catalana i es potenciava Òmnium Cultural.
Les lleis de Referèndum i de Transitorietat Jurídica del setembre de 2017 foren aprovades per la majoria del Parlament Català. El “referèndum popular” del 1r d’octubre de 2017 fou i és vinculant, i guanyaven els catalans el relat legitimador davant els ulls del món en contra de la violència d’estat. Els nostres dirigents defalliren i en suspengueren l’aplicació, alhora que l’Estat, en regressió, ens va abolir de facto l’autonomia amb l’article 155 de la CE, que encara dura, fets que van produir “màrtirs”, uns van anar a la presó, els altres a l’exili. Els de la presó negociaren, amb els agents de la involució, millores parcials a la seva situació personal, i la conseqüència és que n’ha pagat el preu la nació. Els votants, però, els van castigar a les darreres municipals per aquesta manera d’actuar, en col·laboració amb l’estat regressor, un bon clatellot. Els plats trencats foren alcaldes i regidors d’arreu, que prou bona feina feien. Els de l’exili —tot i la darrera sentència del TGUE contra la immunitat d’europarlamentaris— van guanyant resolucions basades en drets personals, més que basats en lleis interessadament interpretades pels poders unionistes de l’Estat.
El col·laboracionisme i el dubitacionisme desencisador vers l’únic objectiu possible, la independència, rebrà aquest 23 de juliol noves i més contundents patacades que obligaran al minoritari MHP Aragonès a avançar eleccions, segurament, abans de final d’any, en una nova estratègia errònia si no es pacta una entesa amb tot l’arc parlamentari favorable per fer efectiva la República, sigui anant plegats, o pressionats per una Llista Cívica, recolzada per l’Assemblea Nacional Catalana.
El Grup Organitzat ben Identificat és el que ens recomana fer el TJUE i l’ONU, que ens han marcat el camí legitimador que als actuals i obsolets partits i dirigents no els convé entendre, ni interpretar, tot i ser la via unilateral per a la independència, l’única via al contenciós històric Espanya-Catalunya, vistes les constants regressió i involució de l’Estat i els continus incompliments que vulneren les regles de la bona fe, amb irregularitats sancionades pel dret de la UE.
Tant PP, com Vox, com el PSOE —que ha abduït l’ànima d’un PSC residual—, com els Comuns-Verds amb pseudònims, tots són Espanya, la d’”un rey, una ley, una lengua y una espada”. Tant ens donaran uns com els altres, és a dir, res. Per què? Doncs perquè encara estem sota l’antic règim que, per ser homologat a l’UE, va dotar-se d’una constitució d’aparent legalitat, democràcia inversa, per no haver transformat prèviament, ni ideològicament ni estructural, cap de les seves institucions, i així estem. A cada bugada, a cada elecció, hi perdem un llençol, en uns processos electorals en els quals el dret involucionat, sigui per interpretacions restrictives de la JEC; sigui pels criteris del Tribunals de Comptes; sigui per la no renovació del Poder Judicial; sigui per les auto-competències que el Tribunal Constitucional s’ha atorgat; sigui amb la interpretació de la “Llei mordassa o morrió”, amb causes pre-dissenyades, amb l’espia Pegassus i atestats de la policia patriòtica, que encausa catalans; sigui pel que sigui, tot i l’ambigua reforma del Codi Penal. Això és involució.
Evolucionar és anar avançant en drets i deures en el nostre devenir, havent guanyat el dret en qüestions socials que per involució perillen, mentre partits de l’antic règim guanyen terreny i actuen contra conquestes ja assolides per la nostra autonomia vigilada, escorcollada, espiada per clavegueres, que retorna al “Santiago y cierra España” contra Catalunya, la culpable de tot mal que ve d’Almansa enllà, sense tenir en compte que aquella Constitució Espanyola de 1978, en els articles 10, 14 i 96, diu aplanar-se a la Declaració Universal dels Drets Humans, Carta de les Nacions Unides i demés legislació internacional ratificada, que inclou el dret dels pobles a autodeterminar-se, però ni Espanya canviarà, ni Catalunya pot pretendre canviar-la, ni democratitzar-la, Espanya seguirà involucionant amb més unionisme, contrari al dret de gents, al Dret Natural, immutable, que ens legitima per a seguir el nostre camí evolutiu, sense haver de demanar permís a ningú, perquè està el nostre dret originari per sobre del dret positiu de l’actual Estat.
Ara toca superar l’autonomisme i el sucursalisme de partits i polítics obsolets a dissoldre per fer efectiu el poble el dret a l’autodeterminació, recuperant nació i estat, no pas contra ningú, sinó en favor de la pau social i un millor progrés de les nacions originàries d’aquesta Europa plurinacional a potenciar, l’Europa de les Nacions. Som ciutadans lliures, no pas administrats-esclaus controlats i sotmesos per algoritmes polítics d’un estat amb partits i lleis que involucionen contra una Catalunya que, seguint a Lessing, Herder, Kant i també a Hegel, evoluciona avançant en lògica política i dialèctica, enfront d’actituds involucionistes que anuncien, com diu August Comte, la mort necessària del sistema conqueridor unionista.
Els catalans ja no som súbdits resilients, sinó ciutadans lliures que volen fer efectiva la república independent de Catalunya com a evolució positiva, fent-ho pel camí marcat pel TJUE i l’ONU, com a Grup Organitzat ben Identificat, com a Minoria Nacional que som.
