El dijous 11 de maig a so de bombo i platerets se’ns mostrà una enquesta del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) que pretenia preveure amb pràcticament un 100 x 100 de veracitat quins serien els resultats electorals del pròxim 28 de maig als municipis de Catalunya.
Curiosament, a Barcelona, i contràriament del que es respira per tots els racons de la ciutat, l’enquesta donava una folgada primera posició a la senyora Ada Colau seguida del candidat del PSC-PSOE, Jaume Collboni. Val a dir que amb l’experiència de les previsions d’enquestes anteriors i els resultats reals l’escepticisme plana com mai damunt de bona part dels barcelonins tot i no podem menysprear l’efecte que fan molt sovint sobre aquells pels quals els afers polítics els queden molt lluny però que, malauradament i precisament, són molt fàcils de manipular.
És evident que Catalunya està vivint d’ençà fa ja força temps uns moments de desconcert com feia dècades no s’havien vist. La terrible actuació dels poders de l’estat espanyol d’ençà de l’u d’octubre del 2017, una actuació persecutòria com no s’havia vist des de l’època franquista, amb el desconcert general, la dispersió que l’acompanyà i un desengany profund al qual s’hi va afegir la inesperada i temible presència de la Covid, ens ha portat a una situació que si bé tard o d’hora es remuntarà, serà molt més lenta del que ningú pot preveure. Tan de bo no fos així.
Si a les darreres eleccions al Parlament per primera vegada s’aconseguí una majoria independentista amb el 52%, la qual cosa feia preveure un salt endavant considerable en l’enfortiment de la lluita independentista, en molt poc temps, a una velocitat de vertigen, la suposada unitat se n’ha anat en orris. L’exemple increïble que donà la mesa del Parlament, amb la CUP i ERC i els altres membres de la mesa foragitant la presidenta Laura Borràs, ens mostrava davant l’estupor general el nivell d’incongruència a on es podia arribar. Ningú entenia com partits, suposadament independentistes, podien actuar d’aital manera eixamplant de manera irresponsable la divisió i l’enfrontament de les forces que, tothom pensava, estaven unides pel 52%.
Tenim a la cantonada unes eleccions municipals on se’ns vol fer veure que seran el mirall del que serien unes eleccions al Parlament de Catalunya si es realitzessin dins d’un espai de temps determinat. Riure per no plorar.
Davant la incertesa que se’ns presenta en els resultats del 28 de maig, la cursa electoral, més sovint del que voldríem, ens deixa meravellats, per no dir estupefactes, on sovint es tracta els ciutadans com si fossin retardats mentals. Evidentment que els nervis estan a flor de pell com mai i creixen cada dia que passa, però val a dir que les bajanades que alguns suposats candidats d’esquerres i, segons ens volen fer creure, independentistes, deixen anar en els seus mítings i entrevistes, ens deixen bocabadats i esmaperduts, amb la certesa de que no sabem on anirem a parar.
Molts dels antics lluitadors, dels que han posat tota la carn a la graella en l’anomenat procés, dels que han jugat a totes i han rebut, es plantegen si realment cal anar a votar o bé votar nul. Això, però, tot i que ho comprenc, és una trampa en la qual no podem caure per cap concepte. Faig meves les paraules del professor i gran patriota Enric Canela, organitzador de la multitudinària i exitosa anada a Brussel·les l’any 2010, paraules on ens manifesta: «Dimecres vam anar a votar per correu a la ciutat de Barcelona. El sistema electoral espanyol no permet que l’incomplidor pagui un preu. Per reflexionar… Això doncs, per a mi, i em disculparan els que no pensin com jo, no votar o votar en blanc és una estupidesa política. Una altra cosa serà com ens organitzem per castigar l’incompliment. No defallim, votem independència encara que després els escollits no actuïn com caldria. Armem-nos políticament per destruir-los si no compleixen».
Certament, tal com s’ha dit, renunciar a votar és barra lliure pels partits i regalar el poder a l’enemic. No ens ho podem permetre. Sempre recordaré un vell patriota, Josep Cos i Maxencs, condemnat a mort ( després cinc anys a la Model) per haver lluitat tres anys a diversos fronts contra el franquisme, recordant-nos l’experiència funesta de l’any 1933 en les eleccions al Congrés de Diputats amb la campanya de la CNT «Obreros no votar» que propicià en gran manera el triomf de la dreta, cosa que permeté preparar el terreny per a l’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936.
Com més d’un ha dit: «Estem molt enfadats, però haurem de votar, potser amb el nas tapat i la llista menys dolenta» certament ho veig així; ans al contrari, com també s’ha dit «el renunciar a votar és barra lliure pels partits que no es mereixen el suport popular, és regalar el poder a l’enemic».
Entenc les ganes de llençar el barret al foc de molts dels nostres conciutadans però no crec que sigui l’únic que es pregunti: No votar, a qui beneficiarà?
