En aquest món hi ha una diferència molt gran entre la moralitat humana i les defenses i objectius per mantenir-nos com estat independent. S’ha dit sempre que en política internacional, no hi ha amics ni enemics, tan sols interessos. Per posar un exemple dolós per l’esquerra, el 1r d’octubre, Palestina es va posicionar fraternalment amb Espanya i contra Catalunya —cerqueu en els diaris de l’època les declaracions de l’ambaixador de l’OAP a Madrid— mentre Israel fou fidel als catalans. Rússia tampoc es va posicionar contra Catalunya, és més, s’explica que la República d’Ossètia del Sud va enviar un emissari per cercar un edifici per posar-hi la futura ambaixada en una possible República Catalana. No fou així amb Ucraïna, que es posicionà clarament contra els catalans en favor d’Espanya, en un comunicat oficial del grup paramilitar nazi Azov, lligat estretament a l’estament militar oficial ucraïnès, va posar fins a 150 paracaigudistes d’Azov al servei de la GC per si necessitaven homes per aturar el 1r d’octubre.
És palès, doncs, que cap país ens estima, tots actuen segons llur estratègia dels interessos internacionals del moment. Sí que hi poden haver simpaties més o menys evidents: Rojava, la República Àrab Sahrauí Democràtica, Algèria, Irlanda, per exemple. Fins i tot les tres repúbliques bàltiques miraven amb simpatia la lluita catalana, si ben aviat es varen desdir de cap reconeixement a causa de les pressions espanyoles i d’ajut militar. Confondre els moviments geoestratègics dels estats amb dretes o esquerres és un error greu.
Les idíl·liques posicions moralment correctes són molt bones per calmar-nos la consciència, però totalment inútils en el món on vivim. Em podeu dir cínic o hipòcrita, però la diplomàcia és cínica i hipòcrita.
La Unió Europea ha demostrat amb escreix que no li fem cap gràcia, i només ha mogut fitxa quan les evidències judicials i les barbaritats espanyoles han estat injustificables. La brutal repressió del 1r d’octubre amb milers de ferits, amb unes imatges de violència extrema contra dones, homes, infants i vells que pacíficament votaven llur futur, varen donar la volta al món i, és clar, la visió era massa atroç i evident per a tapar-la, i encara més en el cor de la “civilitzada” UE. Per això, Merkel va ordenar a Espanya que aturessin d’immediat aquella barbàrie.
Els catalans, com tots els pobles del món, si realment volem ser un país lliure, hem de ser seriosos amb tot, ja emprendrem el mea culpa i demanarem perdó un cop siguem· independents. Mai abans. Això vol dir ser capaços de mantenir mobilitzacions pacífiques i democràtiques i mantenir en la clandestinitat uns serveis d’informació.
Mentre no siguem capaços de lluitar amb les mateixes armes que l’enemic, mai serem lliures. Hem de tenir uns posicionaments internacionals clars al nostre favor. La supervivència de la nostra cultura, llengua i nació passa per saber dir no, per saber lluitar amb tots els mitjans, per saber fer i desfer aliances amb qui sigui, segons el nostres interessos. Ara com ara, la nació catalana, no pot triar cap bàndol, ha de ser neutral, cal estar bé amb Rússia, Israel, la Unió Europea, la Xina i els Estats Units, sense mullar-nos per ningú, i com a mínim no posicionar-nos obertament per cap estat sobirà, car un cop independents necessitarem el reconeixement internacional de molts estats. Les polítiques de germanetes de la caritat que exercim alegrement sense tenir economia pròpia, lleis pròpies i amb una cultura atacada i en greu perill, és un suïcidi col·lectiu, i no podem assumir-ho.
Visca la terra lliure.
Molt bon article.
I aclaridor, no es pot anar amb el lliri a la mà com van molts.
Una milícia i un servei d’informació tan potent com sigui possible. I bona política exterior. Bon article.