Quan massa coses surten al revés de com les desitgem i les voldríem, hi ha propensió (comprensible i humana) a posar el crit al cel, a repartir retrets a tort i a dret i a recriminar els que ens han fallat, els que no han ajustat els fets a les seves paraules, els que ens han decebut de la manera i en la mesura que sigui. Aquest escenari l’hem viscut molt sovint en aquest procés d’emancipació nacional que travessa el nostre poble.
Exigir, als que han rebut el vot de molts ciutadans, que facin tot el possible per fer allò que aquests esperen d’ells és natural i obvi i els ciutadans hi tenen tot el dret. Però els criticats també tenen dret a què les crítiques siguin tan objectives com sigui possible (cosa difícil sovint quan els ànims estan que bullen). Per no fer més llarg aquest preàmbul, el cas Juvillà ha descarregat una tempesta al damunt del cap de Laura Borràs, que alguns aprofiten també per fer-ne arribar esquitxos fins a Waterloo i dir que Carles Puigdemont sembla paralitzat, que està perdent el contacte, el prestigi i la confiança que el poble, amb motiu sobrat, li havia atorgat. I es multipliquen les exigències exagerades, curtes de vista, parcials, que fan més mal que bé.
Alguns dels que llegeixin aquestes línies potser pensaran “Ui, ja sabem que en Grau és puigdemontista del morro fort i per això ara es posa a defensar-lo a ell i a la Borràs”. Doncs, no, amics. El mateix faria si Borràs fos d’ERC o a Waterloo en lloc de Puigdemont hi hagués en Junqueras. El que en essència és injust ho continua sent sigui qui sigui que en rebi les conseqüències.
Mirem-nos-ho
Com deia un dels molts comentadors, és fàcil demanar d’un altre que s’immoli i al mateix temps no fer-li decididament costat. Ja se sap quina proposta va fer Borràs als partits, per fer un front fort i comú de defensa del Parlament. Ara els altres diuen que la proposta no era prou concreta. Jo crec que ho era prou i que l’afinament s’hauria pogut fer conjuntament a les sessions del Parlament expresses que Borràs proposava. Fos com fos, aquest front comú no ha existit i sense aquesta premissa ni Borràs ni el Sursumcorda haurien pogut fer res. I d’aquest retret no se’n salva cap dels tres partits de la majoria parlamentària. Ara la vaixella ja està trencada i costarà molt, però molt, recompondre-la. I és un altre clau al sarcòfag del prestigi de la Generalitat davant del poble.
I què passa amb Puigdemont? Alguns li recriminen que és com si hagués desaparegut de l’escena, que no fa res més que omplir l’escó al Parlament Europeu, i que així no anirà enlloc i desapareixerà de l’horitzó del futur del país. De debò? O és el desig que així sigui, el que fa xerrar els que el critiquen i el mateix temps fan el boicot al treball del Consell per la República, als que ja els aniria bé que desaparegués aquesta espina que Puigdemont representa pels “pragmàtics” neoautonomistes.
El nostre president legítim, no ho oblidem, ha de treballar amb uns mitjans que a casa nostra en diríem “amb una sabata i una espardenya”, amb constants vents contraris dels molts que parlen d’independència per quan la pluja vagi de baix a dalt i, no ho oblidem, inclosos molts del que teòricament és el seu partit. De moment, a fora Espanya ha d’encaixar una derrota jurídica darrere l’altra, i a dins fa el que li dona la gana sense prou resistència dels elegits per fer-la. Qui mereix, doncs, més crítiques?
Jo, amb la resta d’optimisme que encara em pugui quedar, penso que aquest 2022 Puigdemont donarà més d’una sorpresa, a propis i contraris. Si no fos per aquesta escletxa de llum al final del túnel, podríem dir, crec jo, a diferència de la frase d’un dels nostres reis, “i puix és català que Déu l’empari”.
