Oriol Junqueras, com a president d’ERC, beneeix l’aproximació entre Sánchez i Aragonés: renuncia a cap mena d’unilateralitat, minimitza i parla del 1r d’octubre en to de disculpes, de reconciliació, accepta els indults com a gest, i es compromet a treballar en un nou cicle, en el marc autonòmic tot esperant que algun dia el govern accepti un referèndum d’autodeterminació… la via escocesa.
El lloc per teatralitzar l’inici d’aquesta “nova” etapa (és a dir, el retorn a la vella etapa d’estabilització de l’autonomisme que tan bé va desenvolupar Jordi Pujol) entre Sánchez i Aragonès no podia ser més ben triat: Foment del Treball, en el seu 250è aniversari, a la seu de la patronal catalana hostil amb tot el procés independentista. En un homenatge al Comte de Godó, un dels grandes de España, propietari del diari conservador La Vanguardia. No podien faltar a la cerimònia, els dos màxims dirigents de CCOO i UGT, Javier Pacheco i Camil Ros.
Indults en marxa a canvi d’estabilització autonomista. Aquest és l’acord que volen imposar PSOE i ERC. Mentrestant, més de 3.000 catalans/es continuen perseguits/des per les instàncies judicials i policials (també dels Mossos). La traïció al 1r i el 3 d’octubre estan servides a nom del realisme… d’un realisme en el sentit monàrquic.
Hi pot haver renúncia, però no hi ha retorn al passat. La situació ve marcada per una profunda ruptura del poble català amb el rei i l’Estat, per un qüestionament creixent del paper de la Monarquia i per una crisi econòmica d’una profunditat brutal que tornarà a ser l’accelerador de les reivindicacions democràtiques.
JxC i ERC van arribar més lluny del que volien el 1r d’octubre, quan la gent va fer seva la lluita per l’autodeterminació i va posar el cos per defensar el referèndum. I el 3 amb la vaga general, van ser un punt àlgid d’empoderament popular, que va atemorir no només a l’Estat i les forces constitucionalistes, sinó també la dreta catalana: l’econòmica, amb Foment i La Caixa al capdavant, que va fugir; i política, amb JxC i ERC que busquen l’aterratge autonomista a qualsevol preu. Els tres anys de governs tímids i erràtics presidits per Junts i el “nou cicle” que vol impulsar ERC, són intents de fugir de l’embat amb l’Estat que va suposar l’octubre del 17 i les seves conseqüències. Ens cal una alternativa per no deixar que ens el prenguin.
Els mateixos que cerquen aquest autonomisme renovat són qui ens volen aplicar unes polítiques econòmiques contra la crisi al servei dels grans capitals (com amb el repartiment dels fons Next Generation), i que acabarem pagant els i les treballadores. El Govern Aragonés nomena com a conseller d’Economia Jaume Giró, directiu de La Caixa: tota una declaració d’intencions.
La lluita contra el desmantellament industrial encara viu pendent del tancament de Nissan, sense una perspectiva de reindustrialització i amb les vagues als subcontractes. Els desnonaments segueixen creixent, també la repressió amb què s’imposen. Els serveis socials han estat de vaga perquè no volen cap complicitat amb aquestes polítiques i reclamen recursos per ajudar la creixent població amb necessitats extremes. També continua la lluita contra el racisme institucional i els CIE; la defensa de la sanitat, educació i serveis socials públics, davant les polítiques privatitzadores i precaritzadores; la defensa de les pensions contra les retallades que volen imposar des del Pacte de Toledo i un llarg etcètera.
En totes aquestes lluites que ens confronten als governs d’ERC-JxC i al govern del PSOE-Unidas Podemos, es forgen les bases que han de permetre la ruptura amb la Monarquia. Cada cop és més clar que la República Catalana o serà dels i de les treballadores, o no serà. Aquesta és la tasca d’aixecar una alternativa des de l’esquerra, compromesa amb la classe obrera i els sectors populars. Aquest és el compromís amb què vam signar l’acord de les dotze organitzacions que avui aplega la candidatura CUP-UNCPG.
