La lluita caïnita entre les forces independentistes l’ha guanyat ERC; felicitem, doncs, a ERC. Personalment m’haguera agradat més que fos Junts qui se situés en primer lloc, encara que fos tan sols pel nom, perquè expressa el que necessitem. Soc d’aquells que fa molt de temps que reclamem la unitat als nostres polítics. I aquest esforç per sumar li he copsat sempre molt més a Puigdemont que no pas a Junqueras. Els que ho vulguin, poden intentar un cop més vendre’m que separats aconseguim millors resultats, però no sé pas on ho veuen.
És cert que per tercer cop consecutiu l’independentisme s’imposa a les urnes, però també ho és que en els dos últims comicis, ens hem hagut d’empassar que fos una força unionista la que ens guanyés en vots. També ho és que hem aconseguit superar el 50%, però per tan poc i l’abstenció tan gran, que no hauríem d’esperar que siguin els unionistes qui ens ho recordin. Prefereixo admetre-ho directament.
Ahir vaig estar a peu d’urnes tot el dia. Veient la buidor dels col·legis electorals, no pas producte dels protocols de la pandèmia, sinó per la poca afluència —cues al carrer tampoc n’hi havia—, em va esperançar. La lògica em jugava una mala passada, fent-me creure que l’independentisme està molt mobilitzat front l’unionisme. Pensava, innocent de mi: aquest cop la farem grossa. I no ha estat així. En aquesta última bugada hem perdut més de 630.000 vots. La meitat ERC i l’altra meitat Junts.
El 2017 l’independentisme va sumar 2.079.340 votants. Ahir tan sols 1.446.744,00. On són els 632.566 que manquen? En aquestes sumes he inclòs a tothom, exceptuant als de la Marta Pascal, m’ha vingut de gust fer-ho així, que voleu que us digui, que ja he fet prou considerant tots els del PDeCAT. He felicitat ERC tan sols començar, com toca, però vull recordar-los a ells que no s’oblidin de felicitar també a aquestes dues formacions. Sense el seu esforç per dividir encara més l’independentisme, no haurien guanyat. Potser sí que ara començo a entendre per què Junqueras sempre ha insistit a dir que millor separats que junts.
Acabo amb la tristor que em produeix que no hàgim estat capaços de mobilitzar a tanta gent com s’ha quedat a casa. Farts del procés? No m’ho crec. Aquest cop hi havia alternatives. Els hi podien haver fet confiança i prémer encara més l’accelerador. Difícilment assolirem la independència si comencem fent mandres a l’hora d’anar a votar.
I si provéssim d’anar junts? No creieu que engrescaria més si tothom empenyés alhora aquest mur que ens empresona?
Permeteu-me que un cop més llenci un crit d’unitat!
Salut!
