Quina abella Maia?

image_pdfimage_print

Aquest personatge de dibuixos animats, tret de context i passat de la televisió japonesa als mitjans occidentals, té l’origen en un relat d’aventures (Die Abenteuer der Biene Maja) escrit per un fosc novel·lista d’ideologia filonazi anomenat Waldemar Bonsels. I és que la història que ens expliquen d’«una jove abella, inquieta, aventurera i preguntona» amaga una realitat molt diferent de la que domina el militarisme, la violència i el racisme, atributs propis d’una societat totalitària de pensament únic.

Quan la senyora Colau (que una ànima bondadosa va descriure com la nova “abella maia”) es va enfilar una mica per atzar al lloc d’alcaldessa de Barcelona, ​​sense la menor experiència en gestió (ni pública ni privada), alguns vam tenir l’oportunitat de repassar la seva trajectòria i vam veure que era, per sobre de tot, una activista política i cultural de l’espai llibertari. Personalment em va semblar una aposta molt arriscada deixar la gestió pública d’una gran ciutat en mans d’una desconeguda de perfil amateur. Si tenia vocació municipalista, podia haver començat per un poble petit i anar avançant i aprenent, sense causar destrosses a la població.

Però no va ser així i es va posar a experimentar. No és que experimentar en política sigui una mala cosa; pot fins i tot ser bona, sempre que es domini el mètode de treball i es visualitzin a priori els escenaris resultants. Un exemple de “gran experimentador” va ser Franklin Delano Roosevelt. I ja s’ha vist que en l'”entorn Colau” no s’ha pres aquest enfocament i la racionalitat en la presa de decisions és una desconeguda. En la segona etapa de govern municipal han aparegut altres indicadors més dubtosos sobre el contingut i abast del seu credo ideològic. Es va associar amb la versió catalana del PSOE (ben atrinxerada en els segons nivells de l’ajuntament) i no va tenir escrúpols d’acceptar el vot de la ultradreta per mantenir la poltrona.

Publicitat

Jo no sé quina és de veritat la cultura política d’aquesta senyora, però les seves paraules i els seus actes estan més a prop de les idees de Bonsel que del relat edulcorat fabricat per la televisió japonesa. M’importa un rave que es declari en contra de la independència de Catalunya, que se senti molt espanyola o que cregui que tractar de “radical” a Laura Borràs és un argument en contra de la líder de JuntsxCat, però millor seria que es dediqués a les seves obligacions locals (que són moltes) i no es fiqués on no la criden.

La seva última proclama per recuperar l’aliança entre Psoe-Comuns-ERC al govern de la Generalitat és el súmmum del cinisme. Aquesta etapa (el “tristpartit” com el va qualificar amb encert un analista) va ser un desastre per als comptes públics i una pedrera de les noves estrelles mediàtiques. Estrelles com el recuperat i també trist senyor Illa, qui per cert va tenir una trajectòria nefasta com a director general d’Infraestructures de la Conselleria de Justícia, lloc des del qual es va ocupar del projecte immobiliari de la Ciutat de la Justícia, amb un cost superior al cinquanta per cent del pressupostat.

No ens agrada, senyora Colau, que hagi transformat la nostra ciutat en un parc temàtic provincià, amb blocs de formigó repartits a l’atzar sense cap sentit, estrenyent les vies de major accés i produint escanyaments, sense policies municipals als carrers donant servei als ciutadans, amb carrils bici pels quals tot just passen bicicletes i grafits escampats empastifant l’asfalt. Però menys ens agraden les seves amistats i el caràcter profundament reaccionari de les seves intencions. O és que vol imitar l'”ínclit” senyor Iceta i entrar a formar part del govern “més progressista de la història”? Si és així, li recomano que llegeixi l’assaig de Vance Packard Els escaladors de la piràmide. S’hi sentirà reflectida.