La política catalana segueix en la cultura de l’error amb tanta divisió en el moment electoral. Fer front a l’acció de l’Estat interposant el ministre Illa per afeblir l’independentisme pactant amb qui sigui com ha reconegut el mateix Miquel Iceta.
La manca d’unitat independentista sap que haurà d’afrontar la presència de partits unionistes forts al Parlament. El sobiranisme dividit no vol admetre que no disposa de les qualitats necessàries per construir estat amb garanties d’èxit.
Anys de corrupció i de frau han permès creure a molts emprenedors que la independència no els afavoriria a l’hora de crear benefici fàcil, que és el que distingeix la realitat més contradictòria del benestar burgès català.
Molts treballadors també s’han deixat influenciar per la força del consumisme que, amb el suport d’espectacles i cultura banals els ha allunyat de les reivindicacions nacionals, en lloc de desvetllar la consciència nacional i fer-li guanyar solidesa. S’ha volgut fer oblidar al poble el sentiment nacional amb l’excusa del benestar i ara de les restriccions per la pandèmia.
Els esdeveniments han pogut amb el pensament i els projectes catalans, fent aparèixer les tensions polítiques i les desercions de sectors empresarials, contràries a les necessitats de Catalunya, traslladades a altres territoris, amb el corresponent dany a l’economia catalana que ha agreujat el dúmping fiscal d’altres províncies espanyoles, situació fiscal que de fet encara es manté.
Els catalans també hem comès l’error de marcar com a necessitat combatre les institucions públiques com a argument de defensa contra l’Estat central, practicant la dissociació amb la construcció democràtica de la mateixa Catalunya que ara reivindica l’unionisme d’esquerres. És un poble unit al voltant d’un procés electoral comú, majoritari, el que pot donar resposta a la problemàtica que ara afrontem.
No hem sabut expulsar la disciplina imposada des dels poders centrals de l’Estat per la insuficiència de les competències autonòmiques i un fals esperit pactista mantingut durant anys en lloc d’activar la regeneració nacional, vivint amb l’esperança de promeses que no es converteixen en realitat.
Els partits catalans, d’altra banda, s’han construït erròniament al voltant de personalismes, creant illes buides de pensament a l’hora de la veritat i del repartiment de càrrecs, amb actituds més sentimentals que no pas intel·lectuals, amb una escassa democràcia interna que acaba introduint sectarismes.
Hem de tornar a la política pacient, revolucionàriament assenyada, analítica, crítica de nosaltres mateixos en contacte amb els fets reals, democràticament combativa, defensora dels drets humans. Una política de convenciment de què convé fer, caminant amb pas segur com els bous per llaurar el camp.
Cal abandonar les polítiques de mera façana i només banderes enlairades que molts han seguit, deixar de ser un poble resignat a obeir un sistema legal constitucional d’aparences que no ha restablert l’equilibri de la justícia i la veritat.
Segueix sorprenent que hagi desaparegut la banca catalana en un territori que és una metròpoli industrial i comercial internacionalment reconeguda. Sense instituts financers propis depenem de la banca espanyola, reduint d’aquesta manera la dimensió de les nostres empreses i la seva internacionalització.
Necessitem una política persistent, tenaç d’esperit actiu, d’aprofundiment democràtic. És indispensable superar ara amb intel·ligència i energia la cultura de l’error i falta de visió de la realitat, que ens ha conduït als darrers fracassos històrics i a l’opressió que ha patit la nació i els seus patriotes dins i fora d’Espanya.
