La tarda del 30 de novembre de 1920, Martínez Anido, el nou governador civil de Barcelona, va decidir deportar 36 sindicalistes al castell de La Mola, a Maó, entre ells Salvador Seguí, el Noi del Sucre; i el polític republicà Lluís Companys. L’advocat Francesc Layret fou advertit d’aquesta maniobra i després de rebre la visita de l’esposa de Companys que li demanà que intercedís pel seu marit, es disposà a darrera hora de la tarda a marxar ràpidament a l’Ajuntament de Barcelona per demanar a l’alcalde que no permetés que un regidor, com era aleshores Companys, fos empresonat impunement. En sortir de l’escala de casa seva i disposar-se a pujar a un cotxe, fou abatut per set trets que li dispararen uns pistolers que l’estaven esperant. Malgrat que ja era fosc, aquell vespre els llums del carrer Balmes, on vivia, no s’encengueren i cap guàrdia va fer acte de presència en aquell atemptat mortal.
Layret ens pot sonar a nom de carrer o d’escola. Però qui era en Francesc Layret? Francesc Layret i Foix va néixer a Barcelona el 1880 en el si d’una família d’esperit progressista i catalanista, que es guanyava la vida amb un negoci de rellotgeria. Amb dos anys a Francesc Layret se li desfermà una paràlisi infantil que li va anul·lar bona part del seu cos. Des de llavors i per sempre va haver de caminar recolzat sobre dues crosses. Les seves cames no tocaven gairebé el terra, només ho feia la punta del seu peu dret. Sota els pantalons portava una baluerna metàl·lica espantosa que produïa un soroll de ferro que feia esgarrifar. Tot i que no es queixava mai, per a ell moure’s constituïa un enorme calvari.
Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. En els seus anys d’estudiant fundà l’Associació Escolar Republicana, la primera organització estudiantil que s’orientava a la catalanització de la universitat i, alhora, al moviment obrer. Més tard participarà en la creació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, un espai de gran arrelament social on es formaven els treballadors i es discutien les idees més avançades, una entitat predecessora de les universitats populars que es desenvoluparien en el futur.
El 1905, ja compromès amb el moviment republicà català, és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Layret serà l’ànima d’una batalla memorable, la del Pressupost de Cultura de 1908: Arran d’un superàvit municipal fruit de la urbanització de la Via Laietana, Layret, com a regidor, va plantejar un Pressupost extraordinari de Cultura que es dedicaria a la construcció de quatre noves escoles per a la ciutat amb una pedagogia moderna, en català, coeducatives i de respecte a totes les confessions. Aquest projecte va provocar una onada de pressions dels sectors reaccionaris cap a l’alcalde Sanllehy, fins que el 1909 el governador civil, Ossorio y Gallardo el va suspendre.
Layret desplegarà durant els anys següents una activitat frenètica. Amic de Companys, de Salvador Seguí, mentor de Comorera, col·laborarà en la fundació del Partit Republicà Català; i serà un puntal del diari La Lucha colze a colze amb Lluís Companys, que n’era el cap de redacció. Fou també un il·lustre soci de l’Ateneu Barcelonès on hi passava hores estudiant i consultant llibres i revistes d’economia, de política, de filosofia.
Fou el gran advocat dels treballadors en aquells anys de plom. Defensava obrers empresonats, acomiadats, tractats arbitràriament, abusivament, sense cobrar res, assumint personalment les despeses, a cops quantioses, dels procediments judicials. Així ho explicava en Martí Barrera: “Amb molta freqüència calia visitar-lo per demanar-li la defensa de treballadors empresonats, acomiadats o bé per problemes laborals en general. Ens responia sempre extraordinàriament bé. A part que habitualment no ens cobrava res, recordo com a cas extrem el d’una defensa que portà, que fins i tot l’obligà a col·legiar-se a Saragossa amb unes despeses extraordinàries. Tot i que Salvador Seguí va insistir una vegada i una altra perquè cobrés almenys aquestes despeses, es negà en rodó, dient que també li era útil per a alguna cosa que volia fer en aquella ciutat. Naturalment, no ens ho creguérem… Amb Salvador Seguí eren íntims amics. I era per indicació seva que quan un cas era especialment delicat, m’enviava al despatx d’en Layret perquè li demanés la seva defensa.”
El 1919 fou elegit diputat a les Corts espanyoles on denunciarà les penoses condicions de vida de la classe obrera catalana, així com la corrupció del règim militarista i falsament democràtic de la monarquia d’Alfons XIII. La seva capacitat oratòria, la pedagogia del seu discurs el faran blanc de les ires del conservadorisme espanyol, que fins i tot tractarà d’agredir-lo físicament.
Francesc Layret fou un dels intel·lectuals més atents a allò que en aquells moments succeïa a Rússia. Va cridar l’atenció sobre els nous fenòmens que es produïen al món i que donaven als problemes col·lectius una importància bàsica, per exemple els ideals de justícia social pel dret a la llibertat dels pobles que era reconeguda per Wilson i també pels soviets. A la vegada, volia persuadir les classes treballadores que l’apoliticisme o la violència terrorista de determinats sectors anarquistes era estèril i que calia caminar cap a la construcció d’un partit obrerista català, que fos també un partit per a l’alliberament nacional de Catalunya. El seu somni, al qual dedicà no pocs esforços, era el de fer convergir el republicanisme popular amb l’obrerisme i posar dempeus un moviment polític de la majoria, poderós i transformador.
El 1920 Martínez Anido és nomenat governador civil de Barcelona. Bona part de la patronal ho celebra. Amb el seu patrocinat es tornarà a la via de la brutalitat, de la confrontació dura contra el moviment obrer, a les pràctiques allunyades de les garanties constitucionals, o a l’aplicació sense complexos de la llei de fugues. Lluís Companys i els principals líders obrers, com el Noi del Sucre, són detinguts i deportats. Si Layret no va ser detingut ni deportat és perquè s’havia decidit per a ell un altre tipus de pena. Els autors materials del seu assassinat eren membres del Sindicat lliure, organització finançada, dirigida i controlada per la patronal catalana. Per a ell no hi havia perdó. Era massa brillant, era un intel·lectual, un professional al servei de les classes treballadores i dels drets nacionals de Catalunya. Era urgent eliminar un potencial dirigent d’una organització política formada per sindicalistes, socialistes, comunistes i nacionalistes progressistes, cridada a arribar a posseir l’hegemonia social i política.
He de confessar que l’oblit de Francesc Layret en aquest any 2020, centenari del seu assassinat, no l’acabo d’entendre i em deixa en estat de xoc. Per què aquesta amnèsia, aquesta desmemòria cap a un dels personatges de referència de l’esquerra catalanista? No tinc cap dubte que el més adequat i just hagués estat reivindicar la seva figura a través d’un Any Layret de caràcter nacional, però si això no ha estat possible, aneu a saber per què; com és que, per exemple, el món sindical no n’ha dit res? I els partits d’esquerra? Hagués estat merescut ressaltar la seva feina, posem per cas, des de l’àmbit municipal de Barcelona. Hagués estat apropiat, per exemple, recordar la seva tasca en pro de polítiques educatives avançades i nacionals. Era conseqüent que organismes culturals de Barcelona amb els quals va tenir vincles molt estrets, com l’Ateneu Barcelonès, reivindiquessin la seva memòria.
Si un moviment alliberador, si un projecte transformador és incapaç de mirar-se els que el precediren i li han donat consistència històrica, si és incompetent per fer memòria dels seus fonaments i estar segur de la seva validesa, de la seva bondat, de valorar la seva història ideològica, si no sap estar-ne orgullós i difondre-la, té un problema gros.
Era del tot justificat explicar als joves el que significà la figura de Layret, des de la seva capacitat de resiliència fins a la seva honestedat política, des de la seva generositat professional fins al seu projecte de país. Però, en canvi, hem triat l’omissió, hem triat l’oblit o cosa que és el mateix, hem optat per la segona mort de Francesc Layret. I no podem posar l’excusa de la crisi sanitària que patim. L’organització d’unes accions memorials i d’homenatge a l’alçada del personatge haurien d’haver començat fa ja força temps.
L’esplèndida obra de teatre que Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu van dedicar a Francesc Layret, publicada el 1971, s’acaba amb la frase: “Francesc Layret, advocat del poble de Catalunya, et recordarem!”. Lamentablement no ha estat veritat.
