En els últims anys, mesos, dies, ens ha tocat viure als catalans una època fosca i decebedora. I entengui’s per catalans a tots aquells que nascuts o no a Catalunya, que senten el nostre país com a seu i únic, visquin o no visquin en el nostre territori. Perquè molts que senten la nostra nació i la nostra bandera se n’han anat a l’estranger fruit de la seva frustració i impotència en veure Catalunya aïllada i maltractada. I no em refereixo únicament als exiliats polítics arran del 1r d’octubre sinó a tots aquells que voluntàriament busquen un futur millor lluny d’aquí. Amb pesar, però lluny.
Català no és el que estrictament viu a Catalunya perquè no poden ser catalans ni considerar-se com a tal aquelles persones que estan enfonsant i desfigurant aquest país i la seva economia. Ni aquells que no han sabut integrar-se ni ho faran en la seva miserable vida. Ni aquells que diuen regir, tutelar, administrar o jutjar i el que pretenen és des de dins dinamitar i esclavitzar un poble. Català és el que plora i s’avergonyeix de veure en ple segle XXI com es vulneren diàriament els drets humans i els drets fonamentals dels ciutadans i la repressió que sofreixen aquells que sense por criden i expressen les seves idees i desitjos pacíficament per defensar la seva pàtria. L’idioma és un únic i preuat bé per als catalans però un afront i odi per als tirans i absolutistes espanyols. Cadascun de nosaltres pot fer una lectura diferent del que és i significa ser català però en essència pensem igual. I com deia a l’inici estem vivint en la foscor i la ignomínia. Dia rere dia som torpedinats i massacrats per qui ostenta el poder i les armes des de Madrid. De mil formes, algunes subtils, però en la seva majoria sense cap objecció, vergonya ni mirament. I a Europa observen i callen, còmplices absoluts d’un extermini sistemàtic de la nostra cultura i de l’anihilació i atropellament de les nostres llibertats. Ens queda l’esperit indestructible que ens acompanya des de gairebé un mil·lenni. Però per dins ara les sensacions són amargues i desagradables. I un sentiment de fàstic comença a instal·lar-se entre molts catalans.
I encara que el fàstic per definició és la reacció en forma de vòmits o nàusees produïda pel desgrat o disgust a substàncies descompostes i/o pudents, podem dir també que és equiparable a la sensació que els catalans estem experimentant en presenciar recentment esdeveniments que escapen a la nostra comprensió i lògica. Perquè el fàstic també el provoquen persones i situacions.
Recentment es van complir 1000 dies del nostre referèndum. Un referèndum que com tots saben (tant dins com fora de Catalunya) va ser una festa de participació, reivindicació i celebració. Encara que un govern i els seus sequaços s’obstinessin a evitar-lo a cops, amb violència i repressió.
Arran d’aquella data s’ha produït una escalada de despropòsits, injustícies i vulneració total dels drets fonamentals dels ciutadans catalans des de Madrid. Amb el beneplàcit d’una Europa venuda als excessos de polítics, jutges i forces de seguretat espanyols. I el fet que uns sotmetin per la força i altres mirin a un altre costat al mateix temps no significa que no existeixi aquesta violació de drets. Diverses organitzacions internacionals ja ho van denunciar. Però com sabem no són arguments ni decisions vinculants. I en un país sense un estat de dret ni democràcia no existeix esmena possible perquè no existeix obligació de compliment.
Mentrestant, molts catalans innocents segueixen empresonats o exiliats, molts altres jutjats gradualment i altres que ho seran. És la reacció dels opressors. I no parlem de tots els perjudicis econòmics, socials, culturals i laborals que aquesta política feixista està provocant a Catalunya. Unit tot malauradament a una inoportuna pandèmia.
I malgrat això seguim endavant i amb il·lusió.
Però des de dins sembla que ens obstinem a complicar-ho més encara. I la majoria de partits catalans independentistes (haig d’anomenar-los així segons la creença que fins ara teníem) s’han posat d’acord per a agreujar la situació de setge i bel·ligerància provinents d’Espanya. Molts dels col·laboradors de l’Unilateral ja s’han fet ressò de les diferències de criteri i resposta d’aquestes formacions polítiques, i clamen al cel. Però el desori va més lluny perquè moltes veus, personalitats, agrupacions i entitats privades s’han sumat a la dispersió. Una dispersió d’idees, voluntats i capacitat per a fer un front comú al repte de la nostra independència. I d’aquesta manera retrocedim. I perdem temps. Perdem respecte. Perdem credibilitat. Perdem l’oportunitat que ens hem llaurat i forjat amb molts anys d’esforç. I estem tan a prop….
El veritable tresor i capital del nostre país el formen els gairebé tres milions de catalans ansiosos de llibertat, emancipació i sobirania. I molts s’estan cansant i frustrant. Per la falta d’unitat i afany de protagonisme demostrats pels nostres polítics.
Si a la repressió i dictadura que estem patint li sumem aquest clima de divisió, fragmentació i escassa col·laboració política interna aconseguirem que els nostres ciutadans sentin repugnància i fàstic. Fàstic a les institucions, govern i justícia espanyoles. Fàstic a la política com a mitjà d’organització de la societat al servei del ciutadà. Fàstic a la manera de gestionar l’autodeterminació per part dels representants per nosaltres triats. Fàstic per l’absència d’unitat i acord. Esperem que trobem formes i mètodes per a desencallar la situació. Però sobretot persones i polítics que serveixin als interessos dels catalans per a posar-ho en pràctica. Està comprovat que els polítics que actualment ens representen no serveixen. ¿Hem de dipositar les nostres úniques esperances en el Molt Honorable Sr. Puigdemont i el Consell per la República?
Aquest article es complementa molt bé amb el d’avui d’en Partal. Els partits suposadament sobiranistes van ser empesos per la gent, però així que l’Estat ha esclafat la resposta ciutadana, els “nostres partits” s’han alliberat del pes complir amb el compromís donat als electors.
És molt i molt decebedor el paper d’ERC, que empra tots els mitjans a l’abast per consolidar-se en el poder, a l’estil dels partits espanyols. Empra comissaris polítics a TV3 i Catalunya ràdio, i els seus alts funcionaris obeeixen al partit abans que al govern. Alhora, de ser un partit assembleari, ha passat a estar controlat amb mà de ferro per una cúpula que dicta unes directrius inamovibles: poder autonòmic a qualsevol preu, inclosa la castellanització galopant del poc que resta de català al panorama públic.
Pel que fa al ventall de partits i partidets sorgits del Pdecat, tenim tot un espectre de gent que quan estaven sobre l’onada sobiranista, eren sobiranistes de pedra picada, i ara s’ajunten amb gentola com Lliures de l’ex-president de Societat civil catalana, que és molt fort això. Tot per aconseguir la menjadora que l’Estat els regalarà a canvi de reduir i dispersar al màxim els vots sobiranistes. Tots aquests comptaran amb tot l’aparell mediàtic espanyol i català a favor, dia si i dia també.
Ja no cal parlar dels partits del règim, el PSC, els Comuns, i l’extrema dreta, que es presentaran com partits de gestió. De gestió de què? de la misèria que ens volen fer creure que és una meravella.
Resta el que es pugui bastir al voltant de JxCat, a l’espera de si tindrà algun espai públic electoral o serà condemnat a l’apagada informativa. És el projecte que fa més mal, perquè és l’hereu legítim dels 11 de setembre multitudinaris, del 9N i de l’1-O. Tota la resta anirà en contra, incloent-hi els seus mitjans de comunicació, i incloent “la nostra”, controlada per ERC.
Totes les menjadores jugaran a favor de l’statu quo, tota la inoperància funcionarial, política, mediàtica, jugarà a favor de l’statu quo. Els sobiranistes hem de tindre clar des de bon principi qui és qui, i com tants altres cops, actuar a l’una, sense desànim, per a que Catalunya pugui alliberar-se d’una Espanya en caiguda lliure. Una Espanya en caiguda lliure que arrossegarà totes les paparres que hi viuen, des del rei a PNC, Lliures, PSC, Comuns…. i també, fa veritable pena dir-ho, ERC.