Article escrit a dues mans per Carles Suàrez i Enric Stern.
Des de fa un temps, hi ha qui ha decidit manllevar com a sedant popular el valuós llegat que l’independentisme ha anat escrivint els darrers anys, com un malsonant “ara no toca” anacrònic davant d’una realitat tossuda que, tanmateix, ens referma que prenen més força que mai els mateixos motius per a la independència que ens indignaven fa 3 anys i feien la volta al món amb la Victòria de l’U d’Octubre.
Avui, a juny de 2020, vivim i viurem una realitat colpidora que ens precisa organitzats i plantats, amb un múscul capaç d’organitzar un relat coherent, creïble a escala interna i internacional, i que es prengui les escomeses rebudes pel Règim espanyol com un aprenentatge per avançar i no com a mer narcòtic col·lectiu d’objectius legítims i democràtics.
És hora d’una ANC desacomplexada, ambiciosa i dinàmica, aglutinadora de múltiples lluites que, des de molts fronts, posin l’objectiu comú d’independència al centre de tot, en línia amb l’esperit fundacional de la mateixa Assemblea. Cal trencar els ous, però cal també urgentment girar la truita a un relat perdedor que poc ajudarà a afrontar les greus emergències socials i nacionals que de nou encarem, i que reclamen, tossudament, la consecució de la independència. Cal urgentment recobrar la independència com a discurs guanyador, garantista de drets i llibertats, i no com a subterfugi per coartar-los.
Una ANC que lideri la transició de l’independentisme al context actual, reformulant l’argumentari sobiranista. La independència com a solució a la negligent gestió espanyola de la crisi sanitària. Com a solució a l’inherent caràcter centralista i extractiu del model econòmic espanyol que limita les possibilitats d’inversió pública i el blindatge de l’estat del benestar a Catalunya. Com a solució a l’increment del racisme, el feixisme, l’autoritarisme estructural del règim espanyol. Com a solució per dotar-nos de les eines suficients per combatre l’emergència climàtica i posar els recursos del país a la sostenibilitat material i ambiental del país. La independència per salvar vides, salvar llocs de treball, salvar l’estat del benestar.
Una ANC rupturista, que implementi el full de ruta basat en la via unilateral cap a la independència. Davant les sobrades mostres del caràcter autoritari del règim espanyol i la impossibilitat d’un referèndum acordat, la ruptura constitucional a fets consumats és l’única via possible a la independència. Cal recuperar la pressió als partits i aconseguir que tant el Parlament com el Govern es posin al servei de la via unilateral.
Una ANC combativa, que faci de la mobilització la principal eina de pressió popular. L’ANC és la principal organització de masses del moviment d’alliberament nacional català, i ha de liderar la societat a la desobediència civil per posar contra les cordes l’Estat, mantenir la mobilització i la internacionalització de l’independentisme i per demostrar la capacitat de control del territori. L’ANC hi ha de ser, també al costat de les protestes sanitàries per anys de retallades, al costat dels treballadors de Nissan, al costat dels que no han rebut els subsidis, al costat dels professors que denuncien els riscos del retorn precipitat a les escoles, al costat dels que posen la vida al davant de tot.
Una ANC horitzontal, basada en el caràcter assembleari de l’entitat i l’empoderament de les assemblees locals i exteriors. Cal evitar les interferències dels partits, la burocratització i la renúncia del discurs, reivindicant el mandat de l’U d’octubre i denunciant el retorn a l’autonomisme dels partits.
Una ANC internacionalista, que maximitzi la vinculació de l’independentisme amb les lluites socials i contra l’autoritarisme i el racisme d’arreu del món. Una ANC al costat de les protestes antifeixistes, ecologistes, sobiranistes, i creant aliances de Hong Kong a Xile passant pel Black Lives Matter o Extinction Rebellion.
Una ANC que empoderi les Assemblees Exteriors per desenvolupar una acció exterior republicana. Cal un impacte diplomàtic, per aconseguir potencials reconeixements i la creació de grups de suport a Catalunya als diferents estats, i un impacte mediàtic, per sensibilitzar l’opinió pública internacional. L’acció interior i exterior es retroalimenten: com més unilateralitat hi ha a Catalunya, més suports hi haurà a l’exterior. I com més suports internacionals existeixin, més unilateralitat hi haurà a Catalunya.
Una ANC que no dubti a liderar una vaga general indefinida fins a aconseguir els indestriables objectius d’emancipació nacional i transformació social.
L’ANC va néixer amb l’objectiu d’aconseguir la independència i aquest ha de romandre inalterable; no concebut a 40 anys vista i, per tant, inútil per als problemes actuals, sinó un objectiu real a aconseguir en la generació actual.
L’ANC ha de fer via al marge dels partits polítics i sense esdevindre un partit polític, el seu treball ha de ser empoderar la societat, i la societat empoderada és la que arrossegarà als partits, com passà l’1-O.
Empoderar vol dir reclamar fets concrets, no criticar als partits, ja s’ho faran els p. partits. Per exemple ara ve una crisi que ja està deixant en una posició molt precària moltes famílies (i empreses). L’ANC pot teixir una amplia xarxa d’ajut, complementant la feina local de les organitzacions que ja treballen sobre el terreny, contactant pagesos i ramaders, indústries locals agroalimentàries amb serveis d’ajud locals, emprant fins i tot part del fons de solidaritat, àdhuc fent una campanya de recaptació específica.
I qui diu això, hi ha moltíssimes accions que pot fer l’ANC, tipus Eines de país, per anar teixint una xarxa inequivocament sobiranista, que no depengui de les menjadores dels partits, i encara menys de les seves migrades i estúpides estratègies.