El coronavirus i la pandèmia autocràtica

L’ autocràcia, del grec actuacions (per si mateix) i kratos (poder o govern), seria la forma de Govern exercida per una sola persona amb un poder absolut i il·limitat, espècie de paràsit endogen d’altres sistemes de govern (inclosa l’anomenada democràcia formal), que partint de la crisàlide d’una proposta partidista triada mitjançant eleccions lliures ha arribat al poder es metamorfosa en líder presidencialista amb clars tints autocràtics (inflexible, xenòfob, populista i nacionalista), el que corrobora la tesi de Lord Acton “el poder tendeix a corrompre i el poder absolut, corromp absolutament”.

L’autocràcia seria doncs una mena de dictadura invisible sustentada en sòlides estratègies de cohesió (manipulació de masses i culte al líder) basades en el control absolut dels mitjans de comunicació i la censura i desprestigi social dels individus refractaris al missatge del líder, del qual seria paradigma el primer ministre hongarès, Viktor Orban que hauria convertit Hongria en la primera autocràcia europea o “democràcia no liberal”, pandèmia autoritària que s’estendrà primer als països del seu entorn més proper, com Polònia i Àustria i acabarà per abastar la major part del territori europeu.

Per entendre la deriva autocràtica que s’acosta, hem de recórrer a Hermann Hesse qui en el llibre El llop estepari (Der Steppenwolf, 1.927), plasma el sentiment d’angoixa, desesperança i desconcert que es va apoderar de la societat europea en el període entre guerres i és una lúcida anàlisi sobre la bogeria d’una època en la qual agonitza el que és vell sense que hagi nascut el que és nou. En aquesta obra critica mordaçment la societat burgesa (“la decadència de la civilització”), dictadura invisible que anul·la els ideals de l’individu primigeni i el transforma en un ésser acrític, poruc i conformista que sedat pel consumisme compulsiu de béns materials passa a engrossir ineludiblement les files d’una societat homogènia, uniforme i fàcilment manipulable.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Així, Hesse defineix el burgès com “una persona que tracta sempre de col·locar-se al centre, entre els extrems, en una zona temperada i agradable, sense violentes tempestes ni tempestes. Consegüentment, és per naturalesa una criatura de feble impuls vital, poruc, tement el lliurament de si mateix, fàcil de governar. Per això ha substituït el poder pel règim de majories, la força per la llei i la responsabilitat pel sistema de votació. És evident que aquest ésser feble i espantadís, tot i existir en quantitat tan considerable, no pot sostenir-sol i en funció de les seves qualitats no podria representar en el món altre paper que el de ramat de xais entre llops errants … “.

Aquestes reflexions segueixen vigents gairebé un segle més tard, ja que la irrupció de la pandèmia del coronavirus i la posterior entrada en recessió de les economies europees implementarà l’estigma de la incertesa i la incredulitat en una societat immersa en la cultura de l’Estat de Benestar. Això derivarà posteriorment en un xoc traumàtic en constatar el vertiginós trànsit des de nivells de benestar fins a la crua realitat de la pèrdua de la feina i posterior desnonament, immersió en llindars de pobresa i dependència en exclusiva dels subsidis socials. En conseqüència, l’individu sacrificarà les seves en altre temps sacrosantes llibertats bàsiques en nom d’assegurar-se els mínims bàsics de supervivència el que de facto significarà la irrupció de la Nova Ona involucionista i el final de les anomenades democràcies formals.