Un títol impactant, per pensar-hi seriosament. El confusionisme que hi ha avui, entre els conceptes de ser de dretes o d’esquerres, perd tot el seu sentit en el segle XXI, car el sistema de partits i ideologies, no tan sols està superat, sinó que hom diria que àdhuc ha esdevingut obsolet.
El que sí que regeix com mai és la classe social, separadora o elitista. La dreta ha estat substituïda per grans corporacions maquiavèl·liques que àdhuc poden ser governades per elits empresarials comunistes, com per exemple a la Xina o a Corea del Nord, on el foment i/o associacions empresarials, són dirigides pels mal anomenats partits comunistes. Diguem-ne que els valors de l’esquerra tradicional dels segles XIX i XX, ara són l’espina dorsal de les organitzacions transversals, on s’han fet càrrec, de les reivindicacions més lloables de la lluita de classes —els sous justos i equitatius, els horaris laborals decents, una millor redistribució de la riquesa, el lliure accés a una sanitat pública, un ensenyament de qualitat, l’habitatge digne—. I les qüestions socials: no discriminació per sexe, raça o orientació sexual, aturar el masclisme i el patriarcat, llavor del feixisme.
Aquests valors són combatuts i ensems reivindicats per organitzacions que s’autoanomenen d’esquerres o progressistes. L’exemple és claríssim. La diferència entre PSOE, PP, ERC, COMUNS, C’s, l’IBEX-35, la banca, l’empresariat de multinacionals és tan minsa que esdevé difícil de triar. Totes han evolucionat cap a un concepte força antic però pràctic, el lerrouxisme i l’arribisme. Un polític esquerranós que del no-res cobra 70/80/90 mil € mensuals àdhuc més, mai podrà ser d’esquerres sinó que lluitarà per mantenir llurs privilegis, heus aquí, la no diferència entre ser dels Comuns, ERC, PSOE o PP, tots miren de salvar llurs privilegis amb un discurs més o menys convincent per llur parròquia.
En canvi, l’altruisme d’aquells que han entès que les reivindicacions del poble són també les seves, i que han perdut en la lluita de la llibertat la pròpia fortuna o s’han exiliat voluntàriament per seguir combatent l’anquilosament feixista esdevingut arribista. On implantar un cop vençuts una república de benestar per a tothom, on hom pugui viure i desenvolupar les reivindicacions populars dins unes matisacions lògiques; mitjançant sufragi. És la lluita transversal cap a on ens hem d’encaminar per fer factible una convivència entre tots. Una república de tots, on les elits siguin substituïdes per igualtat d’oportunitats; on el treball sigui dignificat amb sous equitatius i amb tracte humà; on les persones siguin estimades pel que són i no pel que valen.
Aquesta ha de ser la república catalana, per això lluitem, no només contra el feixisme espanyol, encarcarat, caspós, ranci, corrupte i franquista. Sinó també contra el nou botiflerisme, arribista, egòlatra sectari i egoista. Que regeix dins el catalanisme i/o l’autoanomenada esquerra progressista, filla directa del lerrouxisme.
L’esquerranisme retrògrad, sectari, egoista ha occit a l’esquerra ideològica romàntica i solidària.
No ho dubteu, lluitarem, vencerem i els valors ètics i humans reeixiran en el nou model de convivència i pau social que hem de tendir a consolidar.
Pel que fa a Podemos i PSOE, a més dels sindicats de menjadora espanyols, poca cosa a afegir a l’antiga però exacta sentència d’en Pla. Són organitzacions per a instal·lar-s’hi i, tot blanquejant la porqueria de la cort espanyola amb quatre lleis amb títols pomposos, anar fent un racó per a la jubilació.
Pel que fa a la nostra esquerra, està per veure si la negociació amb el PSOE du fruits, podria ser que si, en el sentit de guanyar temps i esquerdar el bloc unionista, qe ja és molt. Però és evident que més enllà d’això no s’aconseguirà res, atès que en termes nacionals PSOE és similar al PP-Vox-C’s, i Podemos hi va al darrere. A can PSOE mai compliran cap promesa digna d’aquest nom, per convicció espanyola, però especialment perquè els hi va la menjadora, les portes giratòries, la daurada jubilació, etc.
I si donar la mà sempre és bo, allò important es no perdre el nord, no afegir-se a la manera de fer espanyola. I en aquest sentit, em temo que encara no som conscients del mal que han fet gent com en Tardà, en Sol, en Sabrià, i altres com ells, gent tòxica que estan seguint l’estela operativa dels partits espanyols pel que fa a la manera de funcionar, primer el partit (i els que hi viuen) i després la resta. Òbviament, això implica tractar a qui et critica com a empestats, botiflers, etc., i no fer ni un bri d’autocrítica.
El pitjor de tot plegat és que aquesta nova ERC que encara no sabem qui aspecte tindrà d’ací uns mesos, sembla que posarà l’eix social davant de l’eix nacional, però sabent que l’eix social a Espanya és només una mascarada, una disfressa davant l’electorat, pel que tot plegat podria ser un enorme frau als electors.
Déu vulgui que m’equivoqui i que hagi de demanar perdó a ERC de genollons (no em caurien els anells per acceptar l’error).
Manca dir que, de la mateixa manera que ERC està fent equilibris entre el sobiranisme i l’autonomisme, alhora que es permet de donar lliçons (quelcom típic de l’esquerra espanyola, que també ha assumit ERC dins la seva evolució proto-espanyola), caldria dedicar unes quantes ratlles al Pdecat (no confondre amb Jxcat), que vol i dol tornar al 100% a l’autonomisme de càrrec i menjadora, però no pot perquè els votants se’ls han tornat sobiranistes. Potser és hora que Demòcrates tingui prou valor per significar-se en solitari, ara que s’han desfet de polítics sense ideologia, de porta giratòria, com el Fernandez Llibre.