És evident que un nombre ingent d’independentistes catalans sostenen el seu independentisme en una sèrie de creences d’una innocència entranyable. Tots coneixem una pila d’independentistes que, durant aquest “procés” més llarg que un dia sense pa, ens han etzibat les típiques frases processistes totalment mancades del més mínim sentit del realisme: “El món ens mira”, “Nosaltres som més demòcrates”, “Europa no ho permetrà”, “No en som prou”, “Cal eixamplar la base”…
Que això sigui així no és difícil d’entendre i fins a cert punt és comprensible. Som un poble colonitzat fa més de 300 anys, la nostra memòria col·lectiva ha perdut el record de l’estat català independent que durant segles dotà de llibertat i seguretat la nostra nació, hem estat domesticats, amansits per Castella, que ha insuflat en els cors de la majoria de catalans un esperit gregari i covard a còpia de bastonades. És per això que molts independentistes no són conscients que ser independentista vol dir maldar per la consecució d’un estat independent amb tots els ets i uts. Molts independentistes de bona fe no són conscients que separar-nos d’Espanya vol dir crear un estat català independent que no només sigui millor i més demòcrata que l’Estat Espanyol sinó que assumeixi totes les responsabilitats que són inherents a la condició d’estat independent.
Una d’aquestes responsabilitats que l’estat català independent hauria d’assumir és la de la creació d’unes forces de defensa que garantissin la seguretat del país i contribuïssin, en la mesura de les seves possibilitats i de les dimensions de Catalunya, a la seguretat en el continent europeu i en l’àmbit internacional: és a dir, la creació d’un exèrcit català.
Ja ens podem començar a oblidar que la comunitat internacional reconegui una hipotètica Catalunya independent si aquest nou estat renuncia a la responsabilitat de posar en funcionament un exèrcit que participi en les polítiques de defensa europees (dins o fora de l’OTAN, això sí que és opcional).
Malauradament, dins l’independentisme tenim enquistat un pacifisme mal entès, segons el qual “som gent de pau” (una altra frase fruit de l’independentisme màgic processista) i per això Catalunya no ha de tenir exèrcit.
No és estrany que els catalans tinguem al·lèrgia als exèrcits quan els únics exèrcits que hem conegut directament els darrers 300 anys, l’espanyol i el francès, ens han maltractat, ens han reprimit i fins i tot ens han aniquilat físicament. Però d’aquí a rebutjar la institució militar n’hi ha un bon tros. L’estat català independent ha de crear unes forces de defensa —un exèrcit, tal com hem dit abans— en proporció a la seva dimensió i a la seva població, democràtiques, respectuoses dels drets humans i que no siguin un pou sense fons pel que fa a les despeses.
Però l’independentisme màgic i “progre”, imbuït d’aquest pacifisme mal entès que hem esmentat abans, ens segueix insistint en aquesta fal·làcia de la Catalunya independent sense exèrcit, fins al punt que et planteges, fins i tot, si aquells que són tan bel·ligerants amb la possible existència d’un exèrcit català són realment independentistes. Perquè allò que és clar és que una Catalunya independent sense exèrcit no és possible, senzillament perquè cap estat d’Europa i del món no voldrà reconèixer la independència d’un territori que abdica de les seves responsabilitats pel que fa a la defensa pròpia i de l’espai comú.
I és que fins i tot, aquest independentisme “pacifista” obvia els grans referents de l’independentisme històric.
L’octubre de 1928 l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, encapçalada per Francesc Macià, va aprovar una constitució provisional per a una futura República Catalana que preveia la creació d’un exèrcit i d’una marina de guerra catalanes. El títol XVII d’aquesta constitució, anomenat “De les forces armades”, constava d’un article 119 que deia el següent:
“Per a atendre les necessitats interiors de la defensa del territori i de l’ordre públic, la República tindrà un Exèrcit del nombre de places que es fixarà anualment pel Poder Legislatiu d’acord amb l’Executiu”.
El títol XVIII, “De la marina militar”, en l’article 126 deia:
Gairebé una dècada després, i en el marc de la guerra de 1936-1939, la Generalitat de Catalunya (a través de la Conselleria de Defensa), que havia començat a tenir certes atribucions d’estat en un moment en què la República Espanyola mostrava greus símptomes de feblesa, creà per decret, el 6 de desembre de 1936, un exèrcit per a Catalunya, amb l’objectiu de defensar el país de l’agressió feixista espanyola. L’Exèrcit Popular de Catalunya, tanmateix, no va tenir continuïtat i no va passar de ser un embrió, perquè el govern de la República Espanyola va recuperar el control polític absolut del govern de la Generalitat arran dels fets de maig de 1937.
I ara anem al passat més immediat. L’independentisme processista, que governa fa anys la Generalitat de Catalunya, impulsà un Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya en el qual, en el seu punt 4.4.1, parla de la possibilitat de crear unes forces de defensa o exèrcit per a la Catalunya independent. D’entrada, el simple fet que aquest text afirmi que la creació d’un exèrcit per al futur estat català és tan sols una possibilitat ja denota la feblesa de l’independentisme processista que, per no haver d’afrontar amb valentia els reptes i responsabilitats que suposa la creació d’un estat nacional per a Catalunya, posa en qüestió la necessitat de disposar d’unes forces armades pròpies i en deixa per a més endavant el debat.
Una lectura pausada d’aquest punt 4.4.1 ens mostra un text volgudament ambigu, ple de palla, un clar exemple d’allò que en diuen “parlar molt per no dir res”. En aquest text no hi ha cap aposta decidida per cap model de seguretat per a Catalunya, de manera que sembla que s’hagi redactat per tenir content a tothom i a la vegada a ningú. Un exemple més de processisme estèril, d’independentisme amb els peus de fang. Amb textos com aquest, com voleu que ens prenguin seriosament els altres estats del món?
Per sort, els ciutadans de Catalunya es van traient de sobre, ni que sigui a poc a poc, aquests complexos i sembla que cada cop són més partidaris del fet que la Catalunya independent tingui exèrcit. Segons una enquesta encomanada per la Societat d’Estudis Militars a l’empresa GESOP i publicada fa tot just un mes, mentre que el 2018 només un 40,7% dels catalans volien que la Catalunya independent disposés d’un exèrcit, aquest 2019 aquest percentatge ha passat al 49,6%.
Som testimonis, doncs, com d’una banda un pacifisme mal entès i de l’altra la por d’afrontar certs debats que poden ser considerats incòmodes, posen bastons a les rodes al fet que l’independentisme majoritari assumeixi sense embuts la necessitat de bastir un estat independent com Déu mana, un estat amb forces de defensa, amb un exèrcit català que sigui la garantia de la democràcia a Catalunya i de la seguretat dels seus ciutadans enfront d’amenaces externes.
El que cal es l’exèrcit europeu i s,haurà acabat el bròquil.
El pacifisme mal entès ha fet ontinua fent mol de mal, però en definitiva aquesta es l’escusa de l’immensa por que tenen a pendre responsabilitats de debó,
Aquest pacifisme mal entès no si no una escusa de la por a prendre responsabilitats i no tenir ningú per sobre amb qui escusar-se
Això te un nom “Por a la llibertat” en Erich From ho va descriure perfectament en el seu llibre que hauria de ser de lectura obligada per tot aquell qui vulgui dirigir i més encara si vol dirigir un païs
Ben cert que un estat s’ha de defensar. Potser l’exèrcit que escauria al segle XXI seria un exèrcit de control informàtic de les ones, de les xarxes de comunicació, del 5, 6 o 7 G, de les transmissions via satèl.lit, etc.etc. En la forma tradicicional d’exèrcit no sé si hi tenim massa cosa a pelar.
No pienses por todos! Si el estado catalán va a tener ejército ya mismo me bajo del carro! No pienso cambiar un fascismo por otro! No me hice independentista – y no fui objetor a la mili española en plena efervescencia del movimiento antimilitar – para eso! No a la violencia institucional ya sea en castellano o en catalán! De hecho quiero y exijo la disolución de todos los cuerpos antidisturbios, de los mossos y de las policías locales. Policía para vigilar y perseguir al delincuente, no para aporrear “personas” que protestan! Y en cuanto al que habla del libro “miedo a la libertad”, no sé que entiendes por miedo a la libertad! El que tiene miedo a la libertad la canjea fácilmente por la apariéncia de seguridad que da un ejército y unas fuerzas de seguridad civiles que, a la hora de la verdad, sólo están para proteger los privilegios y propiedades de la jet set de turno! El que no tiene miedo a la libertad, lucha para que esa jet set y esas bandas armadas que la protegen, desaparezcan para siempre y si, todo el mundo desarrolle el sentido de la responsabilidad y el sentido común necesarios para convivir colaborando y no compitiendo! Eso es no temerle a la libertad! Mientras, continuáis delinquiendo y jodiéndoos unos a otros, en vuestra desenfrenada carrera por ver quien la tiene más grande, cuando creéis que nadie os ve. Encima tenéis el morro y la desfachatez de creeros con derecho a opinar! Seguid soñando! Los semáforos están para salvar vidas, los límites de velocidad – En poblado ( Eso incluyen grandes urbes, no os hagáis los tontitos ) máximo de 50km/h y no es un capricho, muchos embotellamientos cotidianos desaperecerían de respetar los límites de velocidad establecidos – , los stop, los ceda el paso… conducir bebido, hablando con el acompañante o por el móvil o usando whatsapp… el uso de los indicadores de dirección no te dan carta blanca para hacer lo que te parezca e invadir otro carril si con ello obligas a frenar – o a dar bocinazos, que os encanta! – a otro usuario de la vía… y muchos etc. Y aquí no se salva ni Dios! Miedo a la libertad! Si esto es el desmadre! Responsabilidad! Ja! Empezad por hacer bondad en la calle y luego pensáis en la responsabilidad de estado, majines!
Dius que baixes del carro, però si tu mai hi has pujat ets un espanyol no cal que t’hi escarrassis a fer-nos veure que no ho ets, que siguis objector o no es cosa teva però això no et dona dret a dir que no podem ni opinar car amb això demostres que de demòcrata en tens ben poc, respecte a ser objector potser t’aniria be preguntar quant objectors queden a Bosnia en vaig conèixer algun que van dir que mai més els hi parlessin d’objectors. I si tenen por a la llibertat perquè tenen por d’agafar responsabilitats.
Els exèrcits no son el mal si no els polítics que en fan ús d’ells,
Dius que no pensem per tots, dono la meva opinió malgrat no t’agradi o no hi estiguis d’acord, en canvi tu si que tens el morro i el desvergonyiment de pensar i imposar si poguessis per tots car et creus que la teva moral està per damunt de la resta, tant que fins i tot no vols ni que opinem, això teu és propi de sectaris supremacistes
apa ves a pasturar la teva
Javier, tens tota la raó…
Eliseu, tu de què vas? Ni ser espanyol és cap insult, ni saps la nacionalitat d’en Javier, ni aquest és un fet rellevant.
Una de les grandeses, fins ara, del moviment independentista ha estat aplegar PERSONES que defensem l’opció que considerem justa, no perquè (o no només perquè) aquest és el nostre país, sinó perquè qualsevol col.lectiu humà té dret a decidir el seu futur.
Vull un país sense Vox…. Encara menys un Vox a la catalana. Moralment em faria molt més mal: dec ser part d’aquests pobres innocents processistes que han fet coses taaan inútils com mantenir viva la flama, sense govern i sense exèrcit, des de fa més de tres-cents anys.
Suposo que l’autor d’aquest article i alguns dels seus seguidors tampoc no podeu comprendre allò de “no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company”, “no ens mena cap bandera que no sigui llibertat” o “si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang”. Ves, també ho deu haver escrit algun somiatruites… Tanmateix, als que sou més del nacionalisme de debò, aquell que té un exèrcit genocida ben parit com el d’Israel, per exemple, us convé adonar-vos que són / som aquesta mena de somiatruites un dels grans actius d’aquest país, per mor de ser així, tossuts i resistents, pacifistes, convençuts que la fortalesa és sobretot interior, encara ara som tot el que som, que no és poc.
M’agradaria molt que Catalunya no tingués exèrcit (armat). No estic segura q això sigui del tot possible immediatament però és on hauríem de tendir, tinc entès que col.lectius d’estudis per la pau ja han estudiat alguna proposta en aquest sentit (quin és el mínim exèrcit defensiu necessari, per exemple).
Normalment no escric en aquests llocs, però els brots de feixisme, tots som responsables d’aturar-los. Els nacionalistes “de debò” tindríeu més seguidors al país del costat.
I tu Xesca de què vas? de posseïdora de la veritat, de moralista? o be d’adalid de la nova religió què ens vol negar el dret fins i tot d’opinar? aquesta es la democràcia que vols?
Jo debatre opinions fins on calgui, si vols entrar en desqualificacions, ja t’ho faràs
En Javier no te la raó, te la seva opinió i jo la meva encara que no t’agradi, i si l’hi he dit espanyol ( i fins on jo entenc això no es pas un insult ) perquè ves li posa condicions a la independència de Catalunya i tot aquell que li posa condicions a la independència i si no en renuncia, evidentment que no vol la independència si no la condició i es vàlid per l’exèrcit i per tot, a mi no em veuràs dir que si no tenim exèrcit no vull la independència, jo vull la independència per damunt de tot i desprès ja en discutirem les condicions, daixò se’n diu democràcia.
Per què em parles d’Israel? i no de Suïs? fixat en Javier diu que no vol exèrcit per no canviar un feixisme per un altres, tu penses igual ja què dius que te raó,aleshores Suïssa ès feixista? i el Regne Unit, i Noruega i Suècia i Dinamarca? el Regne Unit es feixista quan va autoritzar a fer un referèndum de independència a Escòcia?
Deixeu de desvirtuar les paraules, car feu exactament com els espanyols que ens diuen nazis, tu inclosa, ho dic com a exemple no que siguis espanyola, t’ho dic per si no ho acabes d’entendre.
Sóc nacionalista si, i això em fa feixista? defensar la identitat catalana em fa feixista? voler el català llengua única oficial, em fa ser feixista? si respons què si, potser qui te tics feixistes ets tu, en tant que en lloc de voler debatre vols excloure’m del debat, banalitzant el significat de feixista i dient que no tinc ni dret a opinar ( segons en Javier al que li dones la raó)
I també sóc hereu dels qui van morir i patir del 1714 i si som on som es precisament perquè durant aquest 300 anys qui ens han precedit no han deixat mai de ser nacionalistes i ferms defensors de la nostra llengua, cultura i identitat, també diràs que ets hereva d’aquests segons vosaltres feixistes?
No, no n’eren de feixistes i ni tampoc els qui defensem la cultura llengua i identitat catalana.
Potser a qui cal adonar-vos de qui sou es a tu i a qui voleu negar el dret d’opinar