L’Estat japonès es disposa a fer una inversió superior als 250.000 milions d’euros per activar l’economia i el 50% el destinarà a infraestructures. D’aquesta decisió en política econòmica d’aquest gegant mundial, podem deduir que les infraestructures són vitals per al desenvolupament econòmic i social d’un país i la manca d’inversions en aquest camp suposa un fre a l’economia. Aquesta ha estat una de les palanques i no l’única de l’asfíxia econòmica de Catalunya practicada des de Madrid, per qui ostenta el poder omnímode de decidir sobre nosaltres. La fórmula emprada i denunciada és molt senzilla, a una assignació del PGE (Pressupost General de l’Estat) exigua (el 10%) i per sota del que correspon (16% població – 19% aportació PIB) només s’executa el 50/60% del pressupost. Foment del Treball, que no és sospitosa d’independentista sinó de contemporitzar amb el govern de Madrid, ha xifrat en 27.970 milions d’euros el nostre dèficit en infraestructures dels darrers deu anys.
Fa pocs dies, concretament el 3 de desembre i organitzat per FERRMED s’ha fet una trobada a Perpinyà, entre els actors econòmics, empresarials i polítics del nostre país i de la Catalunya del Nord per tractar del corredor ferroviari mediterrani entre Montpeller i Barcelona (140 km). Presenta una situació d’alentiment per manca de voluntat política. L’objectiu europeu indicat en el Llibre Blanc del Transport, per al transport per ferrocarril de mercaderies és del 30% l’any 2030. Actualment a la UE està estabilitzat entre el 17-18%. Aquí les nostres xifres són descoratjadores ja que se situen en el 3%. Això vol dir que el transport es fa per carretera, és més car i contaminant. Potser els assistents que s’han reunit a Madrid per parlar sobre el canvi climàtic haurien de conèixer que per la Jonquera circulen diàriament més de 10.000 camions que suposen un impacte anyal de 800.000 tones de CO2, i avergonyir els polítics espanyols, que no fan res per reduir la contaminació d’aquest espai del Principat i del Rosselló, com seria la seva obligació i actuar de forma efectiva contra el canvi climàtic.
A Catalunya suportem una doble pinça, l’espanyola, per la manca d’inversions en el corredor Mediterrani i que el paper del port de Barcelona com a receptor de mercaderies procedents de la Xina cap a Europa (ruta Canal de Suez) no prosperi, i la francesa, que tampoc no té gens d’interès a dinamitzar la ruta francesa procedent de Barcelona, perquè prioritza el port de Marsella, on dedica les seves inversions en ferrocarril per arribar als mercats europeus. Resulta flagrant l’incompliment de l’Estat espanyol amb l’empresa xinesa Hutchison, líder mundial en terminals de contenidors, que va fer una inversió de 5,5 milions d’euros en el port de Barcelona i s’havia de dotar de les infraestructures adequades (connexions ferroviàries d’ample europeu, estació multimodal, accessos viaris, etc.).
Malgrat que Barcelona continua tenint un gran poder d’atracció i figura en vuitè lloc després de Xangai, com a receptora d’inversió estrangera i també en el vuitè lloc mundial de preferència per l’equilibri entre feina i vida personal, després de Zuric i per sobre de París i el tercer lloc després de Londres i Berlín com a hub d’empreses emergents, Catalunya ha registrat un darrer fracàs industrial, ja que l’empresa automobilística Tesla finalment ha triat una àrea propera a Berlín per establir el primer projecte industrial a Europa, tot i el treball fet per la Generalitat de facilitar sòl industrial i comunicacions. La premsa de Madrid com era d’esperar ha carregat els neulers al procés. Tots podem entendre que quan es pren una decisió d’aquest tipus, la manca de seguretat política i jurídica de l’Estat espanyol pot tenir un efecte dissuasiu important i segurament no únic. Una vegada més i ja en van… deduïm, que som autosuficients i hem de decidir de forma sobirana sobre el nostre país. Bon Nadal i ànims que l’any que ve en l’àmbit econòmic no serà tan desastrós com alguns vaticinen.
