(Nota: aquesta opinió pot ser considerada una 2ª part de la publicada aquí, a l’Unilateral, el 17 de setembre amb el títol: “24/9 La Mercè i següents: homenatge a la verge i als mercedaris imitant-los amb el llaç groc”)
El Foro del español del Centro Virtual Cervantes recull al seu web un debat sobre la diferència entre les expressions castellanes “bota malaia” i “gota malaia”. L’expressió original era la de la bota, un sistema de tortura, però es va anar popularitzant més la de la gota. Un altre sistema de tortura que deixaria de ser expressió d’agressió de llarga durada i passaria a ser una símbol d’obstinació civilitzada per assolir pacíficament un objectiu força complex i difícil. Se cita que Felipe González va popularitzar l’expressió “gota malaia” en posar com a exemple a Pasqual Maragall, per destacar-ne la tenacitat per assolir els seus objectius. Tots sabem que aconseguir unes olimpíades i assolir que fossin exitoses va ser obra de Pasqual Maragall, no un regal de Felipe González. Regal que sí que va fer als seus conciutadans amb la Feria de Sevilla … No sols els andalusos, també molts espanyols, van expressar que la capital d’Andalusia no podia ser menys considerada (pel govern de l’Estat) que la de Catalunya. Catalunya no necessita, ni vol necessitar, que li facin regals, sols vol autogovern; és a dir, govern 100% català.
Ara que hem vist volar la mòmia de Franco, allunant-lo de les restes de les seves víctimes, pot ser útil recordar que nou anys abans de la seva mort una significativa part de la societat catalana, la catòlica, va generar un moviment reivindicatiu amb manifestacions incloses, amb crits i pintades de “Volem bisbes catalans”. A Barcelona un bisbe castellà anava a ser substituït per un altre de castellà i la campanya va ser promoguda per entitats i persones prou identificables i, si bé el moviment va ser silenciat pels mitjans de comunicació, sotmesos a la censura franquista, va ser prou present al carrer, universitats i esglésies. No va tenir resposta positiva per part del Vaticà fins passats cinc anys; encara amb el dictador exercint de tal. Des de 1971, sí que hi ha bisbes catalans.
Ara hem de reivindicar i exercir el crit de “Volem solidaritat catalana” amb tenacitat i perseverança. En silenci i amb llaços grocs omnipresents arreu de Catalunya: a les parets, a les reixes, els arbres i als pits o colls de tota persona amb sensibilitat humana. Nascuts a Catalunya o no. Independentistes o no. La censura espanyola imposada per la justícia espanyola, en connivència amb sectors d’una concreta autoconsiderada “esquerra social catalana”, ha pervertit el sentit del llaç groc, identificant-lo amb el suport a una pretesa “sedició” per la qual han condemnat a pacífics catalans a cent anys de presó. Unes condemnes que no afecten sols als que ja són a la presó, afecta també a fills, parelles, mares i pares. Uns fills, la majoria infants, uns pares i mares la majoria prou grans. La resposta a la sentència no han de ser aldarulls violents al carrer. La resposta, que pot ser més efectiva, ha de ser mitjançant una voluntat de solidaritat catalana, expressada com “gota malaia”, amb omnipresents llaços grocs. Als ulls de tothom, portats per un elevat nombre de ciutadanes i ciutadans. Per qualsevol indret de Catalunya on puguin ser visibles. Aprenguem dels jueus. La seva resposta a l’holocaust ha estat fer visible, en les barbes, cabell i roba, que són jueus. Evidentment ho hem de fer sense copiar el racisme criminal envers els palestins que practiquen els seus governants. Els jueus pacífics i solidaris amb els problemes dels palestins sols volen mostrar permanentment que són jueus orgullosos de la seva història i valors i que estimen al seu poble i ho mostren amb els seus cabells i vestits. Visquin a Israel o on sigui. El llaç groc, considerat símbol de solidaritat amb els presos polítics, ha de ser també símbol de tenaç solidaritat amb els fills, pares i parelles d’aquests presos, per part de qualsevol ciutadà que tingui sentit de solidaritat humana, encara que sigui contrari a la independència o no sigui català; amb més motiu per part dels que volem la independència de Catalunya. Els contraris a la independència, si no el volen portar, haurien de respectar els llaços grocs, si volen mostrar un mínim sentit d’humanitat, ni que sigui per respecte als familiars dels presos polítics.
Durant el franquisme, fins i tot els catòlics catalans franquistes van demanar bisbes catalans. Una demanda que no va ser castigada ni per autoritats religioses ni civils. En aquella època el Vaticà havia acceptat que tot nomenament de bisbe havia de tenir el placet de Franco que, gràcies a les protestes, enteses pel Vaticà, va acceptar que a Barcelona el bisbe fos català. Ara tot ciutadà de Catalunya, de qualsevol ideologia política però amb sentit d’humanitat, hauria de defensar que s’apliqui, si no l’amnistia o l’indult, ja des d’ara i com a mínim, el tercer grau als polítics i líders culturals condemnats. La presó no és sols una condemna a polítics i líders socials amb privació de llibertat, és un càstig —absolutament injustificat— a fills infants, parelles i pares i mares d’edat avançada. Un càstig a fills menors de divuit anys que de forma implícita, però evident, ha sigut reprovat per l’ONU i l’UNICEF (vegeu la meva opinió publicada aquí, a l’Unilateral, l’1 i 2 de setembre).
Ara crec que correspon a ajuntaments i Diputacions: 1r i en tot cas, fer prou públic que el llaç groc no és patrimoni ni símbol independentista, és, exclusivament, un llaç de solidaritat amb uns presos que han propugnat un canvi pacífic d’ordre polític, un canvi en les relacions pacífiques (no dictatorials) entre la Catalunya, ja reconeguda com a nació independent, i les altres nacions o regions que seguirien formant l’Estat espanyol. Un Estat del qual moltes diferents nacions d’Amèrica i d’Àfrica se n’han independitzat al llarg de la història. El Sàhara després de la mort de Franco. Una independència que en el segle XXI i existint la Unió Europea, no hauria de causar ni morts, ni ferits, ni empresonats. Sols vots suficients i gestió civilitzada, pròpia d’aquest segle. En la catòlica Espanya la primera llei de divorci va ser aprovada el 1932, de nou van ser considerats indissolubles els matrimonis entre 1936 i 1981 i la primera llei del divorci posterior a la dictadura sols va ser aprovada pel 55% dels membres del Congrés d’Espanya. Quan abans d’aquestes dates es demanava el divorci, o simplement es practicava, de fet ningú era sancionat ni perseguit per aquest motiu. Tampoc per l’església catòlica que sí que ho havia fet durant la Santa Inquisició. Cal reivindicar explícitament que el llaç groc és sols una expressió de solidaritat que no implica necessàriament cap manifestació envers la independència. Encara que, lògicament, estiguem més predisposats per aquesta solidaritat simbòlica els independentistes. És sols un gest de solidaritat i quan hi ha relació personal directa, una relació d’amor o d’amistat. L’amor, l’amistat i la solidaritat —si no van acompanyats de rebuig o odi a altres persones— s’han de poder expressar lliurement. Però fins i tot les protestes, amb expressió d’odi, pel recent trasllat volant del sàdic dictador del segle passat, tampoc aquestes han estat castigades per ningú.
2n. Els Ajuntaments haurien d’aprovar, formalment i mitjançant el vot fet públic dels regidors, una crida i reglament per promoure que els ciutadans posin llaços grocs de solidaritat amb els presos polítics condemnats. Als balcons o finestres de casa seva i als llocs de treball o negoci (inclosos aparadors). Explicitant en quins espais públics els pot posar la ciutadania o els posarà el mateix ajuntament.
3r. Els Ajuntaments i Consells comarcals haurien d’aprovar normatives perquè els llaços grocs de solidaritat situats en espais d’accés públic siguin considerats d’interès públic en la localitat i, per tant, sancionable el seu deteriorament o retirada.
4t. Ajuntaments, Consells comarcals i Diputacions haurien de sotmetre a votació una declaració que convidi i animi a les empreses, amb locals al territori, a facilitar que el personal que ho desitgi posi llaços grocs de solidaritat amb els presos polítics condemnats, en llocs visibles a l’interior o exterior de l’empresa. Prohibint que els llaços siguin malmesos o retirats. La declaració també podria incorporar una invitació a incloure el llaç groc de solidari tant en els seus impresos com en les comunicacions interiors o publicitàries. Actualment ja hi ha empreses que en els seus documents, impresos o comunicacions individualitzades inclouen una referència que donen suport i/o col·laboren amb alguna organització de caràcter solidari. Per què no incloure-hi un llaç groc de solidaritat?
Ser solidari és i ha de seguir sent una mostra de noblesa, d’humanitat, no una mostra exclusiva de cap opció política. Els ajuntaments i administracions públiques catalanes ho han de fomentar formalment i als ciutadans ens correspon mostrar-ho de forma lliure, individualment o en grup i arreu. Quan un mateix gest el fa molta gent anònima, també persones de reconeixement social i s’hi afegeixen empreses privades i entitats públiques és evident que té un ressò públic que les autoritats públiques, ni catalanes ni espanyoles, no poden negar ni ofegar. És evident que una solidaritat és un sentiment que implica una crítica al tipus i grau de condemna que patiran uns polítics concrets i líders socials i que podem considerar sàdica. Si és massiva es converteix en política; però qui la converteix en política són ara, exclusivament, els polítics que callen o donen suport a la condemna. Les implicacions familiars que impliquen els cent anys de condemna podrien ser molt apaivagats si des de demà mateix se’ls apliqués un tercer grau i, si més no, podria deixar de ser una condemna que és un càstig inhumà i innecessari a fills infants, pares grans i parelles. Aquesta és l’única petició explícitament política, traduïda en una petició d’amnistia o una petició massiva que, com a mínim la reglamentació penitenciària passi a ser cent per cent competència de la Generalitat. A Catalunya els presos, del caire que sigui, en primer lloc els volem considerar, a la catalana, com persones humanes. Disposant de plenes competències pel que fa a la reinserció.
Si ni sistema judicial, ni governs nacionals i locals, que són institucions bàsiques de tot estat de dret, són capaços de materialitzar-ho, ens estaran dient que si volem relacions humanes pròpies de societat civilitzada, ens hem d’independitzar … Però per clarificar-ho primer cal que els ciutadans, molt majoritàriament, portem un llaç groc petit o gran; que empreses i botigues en posin de visibles al carrer i que la ciutadania en pintem allà on el nostre ajuntament —si vol mostrar dignitat humana— ens autoritzi a pintar-ne. Fins que els ara condemnats no puguin fer un petó cada dia als fills i parelles no podrem dir que vivim en una societat amb dignitat humana i sentit de la solidaritat… i molt menys avançar realment, si així ho vol la majoria, cap a un estat independent. En tot cas, si a algú li molesta el llaç groc, val més que no ho digui, ningú el molesta i sí que estarà mostrant signes d’inhumanitat.
Malauradament el llaç groc s’haurà de mantenir i fer-lo omnipresent. També el crit de “Llibertat presos polítics” s’haurà de mantenir, però fóra bo que reivindiquéssim també, cridant força: “PRESOS POLÍTICS AMB LES SEVES FAMÍLIES”; “PRESOS POLÍTICS AMB LES SEVES FAMÍLIES”; “PRESOS POLÍTICS AMB LES SEVES FAMÍLIES”… i si ho fem portant el llaç groc, també quan no cridem, molt millor. Demanem el que és just, la llibertat dels presos, però, en tot cas, sabent que no podem confiar a assolir-ho, demanem també, com a mínim, el que és simplement un gest d’humanitat envers els fills infants, tal com demana l’UNICEF i Espanya ho ha signat.
