11S tothom al carrer! Cal recuperar la iniciativa

Cert, una part important de la nostra gent s’està cansant i fastiguejant. La frustració que els junquerians d’ER (Esquerra Republicana) i els autonomistes del PDeCAT han intentat fer, ha dut a bona part de la gent a caure en el desànim. Tot i que no els manca raó, això no vol dir que hom hagi d’ensorrar-se en la manca absoluta de valors. Justament és el que l’Estat espanyol i els botiflers volen fer creure: que tot s’ha acabat.

La mediocritat dels líders junquerians d’ER i autonomistes de PDeCAT és exasperant, mai varen creure en el primer d’octubre i quan aquest es convertí en un èxit extraordinari, tots els tripijocs i pactes secrets amb l’Estat se’n varen anar en orris. I és clar, el pànic va quallar en els partits més processistes. El cop d’estat del 155, en part els va tranquil·litzar, i s’entregaren als “entogats” del 155, tot esperant la clemència i el premi de l’Estat, a canvi de fer oblidar la DUI i l’1-O. La posició patriòtica, un cop descartada la lluita armada, del M.H. president Puigdemont i bona part del seu Govern, de marxar a l’exili per continuar la reivindicació nacional, el sosteniment de la República i la internacionalització del conflicte i així fer ben palesa la victòria de l’1-O, va fer que per pressions internacionals l’Estat espanyol forces unes eleccions autonòmiques el 21D, amb l’esperança que ER i els moderats les guanyessin i s’arribés a un pacte per millorar l’autonomia i la llibertat dels presos polítics a canvi de desvirtuar l’1-O i fer oblidar la DUI. Però el poble ja no s’ho va empassar i varen votar per la consolidació de la DUI, que convertia el 21D en un nou referèndum, guanyat per majoria absoluta pel M.H. president Puigdemont. La suma de vots de les forces sobiranistes va esclafar l’espanyolisme, i fou així quan la pinça dels junquerians, comuns, socialistes i PP, a part de C’s, varen fer i fan tot el possible per aïllar i destruir el president Puigdemont, el seu entorn i tot el que representa el Consell Nacional de la República, Waterloo i el manteniment de l’1-O i la DUI.

És ara quan la mediocritat cretina de junquerians i  autonomistes del PDeCAT s’ha fet més palesa. Pidolar el perdó a l’Estat espanyol donant-li xecs en blanc a canvi de res, és d’una estupidesa supina, no són líders polítics valents, és la covardia el que els mou, a canvi de mantenir llurs perduts privilegis són capaços de reduir les aspiracions nacionals. No hem arribat fins aquí per llevar els presos sinó per consolidar la República Catalana proclamada el 27 d’octubre.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Davant d’aquest escenari, cal unitat de les classes populars entorn de la DUI votada l’1-O i de la figura del president Carles Puigdemont i Casamajor, el Consell Nacional de la República ha de ser inqüestionable, i això sols ho aconseguirem tornant als carrers, recuperant la iniciativa per part del poble i seguint amb l’ANC, CDR i l’ocupació aquest 11 de setembre dels carrers, no com una performance més, sinó com una mostra de força i recuperació del territori, i enfront de les dures condemnes i la repressió que aplica l’Estat, desobediència, enfrontament i victòria.

Desenmascarem a junquerians i PDeCAT autonomistes, si tornem a ser el poble de l’1-O i 3-O, tornar a ser milions al carrer i recuperar el control del territori, tal com ho hem estat fent durant anys, no malbaratem la feina feta fins ara. Per la nostra independència, per la llibertat dels presos polítics i la nostra com a poble.

Aquest 11S tothom al carrer. No et deixis vèncer, els culpables tenen nom i cognoms, i aquest cop no ens venceran, perquè no ens mourem dels carrers. Els carrers seran sempre nostres!

1 COMENTARI

  1. L’article és cert, però a vegades cal concedir el benefici del dubte, i tindre la capacitat de posar-se en la pell d’altri, sigui un autonomista, sigui un sobiranista amb un altre projecte, àdhuc sigui un incitador a l’odi de C’s-PP.

    Fent aquest exercici, suposant ser un sobiranista honest però que no ho veu clar, el seu raonament és que cal una xifra notòriament superior al 50%, incontestable per l’Estat i qualsevol instància internacional, però especialment per a l’unionisme català, que és el que realment importa. D’aquest unionisme, només una part és partidaria de l’odi, mentre que una altra acceptaria democràticament la decisió majoritària. El 50% + 1 vot només val per a un referèndum, que l’estat mai dels mais acordarà. I en aquest sentit l’1-O, invalidat per la violència policial, és una fita, un referent imprescindible, però no l’element sobre el que bastir la independència.

    Arribats cí, per ampliar la base, es pot entendre que part d’ERC ha optat per desdibuixar el sobiranisme (el jo no soc independentista del Rufiàn al Congrès), agafar arguments unionistes (a mi qui em roba no és Espanya sinó Bàrcenas, Pujol, etc.), i recolzar al PSOE (el poli bo del tàndem, si mai governen PP-C’s desmuntaran la poca autonomia que ens resta). Vista amb bona fe, l’estratègia d’ERC és una manera d’entrar al cinturó roig-taronja, però perillosa. Si es canvia de principis amb tanta facilitat, hom desconfia (com és notori que ja està passant).

    Entenc que cal un camí dual, per un costat que part del sobiranisme es mantingui ferm, i una altra part intenti aconseguir els imprescindibles nous votants, però en qualsevol cas, ha de ser des d’una estratègia general compartida, i sense fer-se la traveta els uns als altres per pur partidisme autonòmic.

Comments are closed.