El gran pensador Lluís M. Xirinacs, escrigué La traïció dels líders on ens alertava de l’abandó de certes classes dirigents, sempre hi ha excepcions, de les posicions guanyades pel poble. Ja sigui per venda directa a l’enemic o per covardia pròpia, o ambdues.
Quan això passa, s’imposa al seny revolucionari, la saviesa popular, el poble ha de saber extirpar aquest cranc i desfer-se’n com més aviat millor.
No hi ha viratges de rumb ni eixamplaments de res. Hi ha una nítida línia marcada pel poble, que hom ha de seguir.
Sóc molt conscient que aquest escrit podrà aixecar polseguera en molts que jo pensava que eren amics, però és ben palès que per damunt de tot hi ha el poble, la Pàtria, i si abandonem, desapareixem.
La fastigosa resposta dels partits a les municipals, pactant amb l’enemic engrunes autonòmiques per millorar llurs peculis particulars, ha estat un escàndol.
Les posicions vergonyants dels líders del PDeCAT i ERC així com la pràctica desaparició de la CUP abocada a solucionar els gravíssims problemes interns que fa temps arrossega, esperem que després de llur assemblea nacional ho hagin superat, ha deixat al poble orfe i desorientat, els líders a l’exili, més sols que mai i a l’interior les punyalades d’ERC i part de JxCAT per aïllar el M.H. president Torra i fer oblidar el gloriós 1-O, el 27-O, la DUI i sobretot l’aclaparadora victòria del M.H. president Puigdemont el 21D, han intentat fer oblidar l’1-O i la gent de Waterloo amb el president Puigdemont al capdavant. No ho han aconseguit.
La miserable actitud d’ERC al debat d’investidura, implorant a l’enemic un perdó inexistent, un pacte impossible, ha posat al descobert la veritable raó del junquerisme, ensorrar el CNR i amb ell el president Puigdemont, autèntica nosa de l’arribisme de l’IBEX-35 i del govern espanyol. Per sort, Espanya tampoc falla i amb llur supèrbia el PSOE ha fracassat en la investidura i amb aquest fracàs tal com els implorava vergonyosament Rufián han fet fracassar el junquerisme tan ben tramat per Junqueras, Sol, Tardà i els seus acòlits i posar els acords secrets al descobert, el mateix els passava a Bonveí, Bel, Pascal i acòlits, aquests suposats líders del no-res estan tocats.
Tots sabem que aquest 11S no serà una performance més, sinó una presa de posició dels carrers per part del poble, una recuperació del lideratge del president Puigdemont i el CNR per fer efectiva la DUI votada. Després del crim d’estat del 17A, posat al descobert recentment, les sentències dels judicis farsa fetes pels prevaricadors que hom espera duríssimes, es farà molt difícil per ERC i els arribistes del PDeCAT, que continua amb el processisme absurd encarat cap enlloc.
És el moment del poble, aquest és un tren que no podem perdre.
Amb un govern espanyol ofegat pel deute impagable barallat i sense rumb, i uns líders arribistes catalans en xoc per llurs fracassos. És hora de la neteja i aplanar al camí definitivament vers la república i la llibertat.
Els sacrificis hi són, hi seran, però l’esforç s’ho val.
Som-hi sense demora!!
Donec perficiam
Tot dependrà de la resposta popular, si es manté ferma o si recula, si oblida les fites aconseguides i entra en la desmemòria o continua dempeus. Venim d’unes fites que hi ha qui vol que oblidem, perquè en fer-ho oblidem també que es va plantar cara democràticament a un Estat demofòbic i es va guanyar.
El cansament, l’avorriment de les estratègies partidistes, i la pròpia actitud dels partits que són capaços de boicotejar l’ANC pot fer quedar la gent a casa. També ho pot fer el fet que potser aquest any no toca megamanifestació, sinó quelcom més cívica i pacíficament contundent, preludi, inici, motor inicial del que hauria de ser la resposta a la sentència judicial.
Sí que és molt encertada l’ANC en apartar els polítics de la primera línia de la manifestació. Ara bé, com bé saben a Madrid, la gent precisa lideratges. El sobiranisme escapçat continua caminant, però com un pollastre sense cap.
En qualsevol cas, vull pensar que l’actitud d’ERC i part del Pdecat és sincera, creuen de debó que fan el millor, que estan ocupant espais al cinturó roig, però diu l’adagi: viu com ets o seràs com vius. A veure si mimetitzant al PSC acabaran sent el mateix, un partit sense ideologia, de clavegueres i adhesions incombustibles a la repartidora de càrrecs i menjadores, que empra als votants com a tontos útils.
Agraeixo de tot cor, a l’autor d’aquest article, la clarividència amb què parla, anant al moll de l’ós pel que fa a tot el que ens afecta. Desemmascara sense embuts actituds vergonyants i nefastes, i ens traça el camí per on anar, el camí per on, de fet, ja transito jo, i ben acompanyat. El poble té el deure de salvar Catalunya, i, si us plau: també la llengua!