Aquesta setmana entre l’espectacle i l’acció.
L’espectacle: quan sorgeix una pregunta: ens sentim prou identificats davant el com es presenten i el que diuen els candidats? Espectacle: Si ens reduïm a només observadors davant el que potser hem deixat, amb confiança excessiva, en mans de polítics. I l’acció: votarem. I res més?
Ens molesta el protagonisme excessiu de l’esquerra republicana. Ens molesta que les crides a la unió esdevinguin clam en el desert. Ens resulta desagradable que hi hagi aquell que s’autoproclama defensor de desobedients i tanmateix faci espanyolisme. Ens sorprèn que l’única opció que opti clarament per fer efectiva, sense més dilació, la república, sorgeixi paradoxalment en la contesa, des de l’aparença minoritària.
Acció? Sens dubte votarem
Uns ens diuen que ho farem per frenar la dreta. Ja tots els de la dreta són extrema dreta pel que descaradament diuen quan parlen de catalans i Catalunya.
Altres que votarem per l’alliberament de presoners i retorn d’exiliats.
Altres que votarem simplement per obtenir força condicionant de decisions al “Congreso”…
Ens hem de moure entre l’estratègia i les tàctiques sense autenticitat?
Una vegada més triomfaran interessos i raonaments amagant objectiu i veritat?
El vot és un dret individual…
Tanmateix la suma parla de consciència com a poble…
Ser un mateix i ser amb els altres. Vet aquí el camí que cal aprendre.
Aprendre és dignitat.
“A cada nació, un Estat, s’ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l’expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent”.
J.V. Foix, 1934