Aqueix ha estat el lema de la multitudinària —i unitària— manifestació d’aquest dissabte a Barcelona contra el judici del poder espanyol contra els dirigents independentistes que van fer possible el referèndum del primer d’octubre del 2017.
Mentre marxava per la Gran Via de les Corts Catalanes recordava la manifestació de fa tretze anys convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) amb el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Allavòrens, els participants vam arribar tot just als noranta mil, una xifra que avui s’ha triplicat. Érem en ple procés de reforma estatutària, només un mes després del fallit pacte Mas-Zapatero. CDC no va participar en la marxa, ERC sí. Avui l’espai post-convergent és majoritàriament independentista però encara és objecte de retrets sectaris per part d’Esquerra que refusa tota mena d’acord estratègic transversal.
Significativament, els presidents de la Generalitat Puigdemont i Torra són els qui mantenen el conflicte institucional amb el poder espanyol, mentre que Junqueras és afalagat pels mitjans addictes a l’ordre establert com l’esperança que reconduirà l’independentisme a un pacte amb l’Estat.
La demostració d’aquest dissabte és la constatació de la vitalitat del sobiranisme cívic que des de fa tretze anys sempre ha anat per davant del polític. Ara venen eleccions diverses, no hi haurà entesa estratègica entre les forces independentistes que hi concorreran. Arribarà la sentència del Tribunal Supremo, condemnatòria segur, i s’acabarà la unitat antirepressiva i a la tardor hi haurà noves eleccions, autonòmiques si es produeix els pròxims mesos un capgirament radical de la correlació de forces al si de l’independentisme.
