Des de temps immemorials hi ha un debat dins de l’independentisme sobre la unitat: que si cal anar units a les eleccions o no, que si units suma més vots que separats o no, que si tomba que si gira… i resulta que el problema no és aquest.
Efectivament, el problema no és la unitat sinó què se’n fa. De res no serviria una candidatura unitària per renunciar a la República i pactar un nou estatut, de la mateixa manera que no passa res si la majoria independentista del Parlament està formada per un, dos o més grups parlamentaris.
Mireu, si no, els del 155: mai no han parlat d’anar junts, hi ha tres grups al Parlament i ben bé que actuen de manera unitària. Aturem-nos-hi un moment, perquè en aquesta matèria tenim molt per aprendre dels espanyols.
Què passa a Espanya? El PP, C’s, el PSOE, fins i tot Podemos i ara també Vox es poden barallar tant com vulguin per tot el que vulguin, però quan es tracta de Catalunya ni els cal discutir: estan d’acord des d’abans de començar; en tot cas criticaran a qui toca portar a la pràctica el que tots volen fer perquè és massa tou; i si casualment algú creu que es passa de frenada, calla com un mort. Unitat? Per a què?
En canvi nosaltres, què fem? Entretinguts en crides a la unitat cada cop més buides i menys creïbles, ningú no fa res efectiu (i ja em perdonareu l’expressió, però ja hem vist massa “jugades mestres” que no es podien explicar i al final ha resultat que eren fum).
Repassem què fa d’efectiu cadascú:
ERC sembla que hagi pactat amb “algú” vés a saber què, potser que els “seus” presoners en sortiran més ben parats si fan bondat? Doncs si és així, es mereixen tot el que els passi: no només és una traïció als votants i a les bases, sinó que a més és de rucs creure’s a hores d’ara res que vingui d’allà. I si no és així, és que encara són més rucs del que sembla.
El PDeCAT, pobret, ja té prou feina a saber on és i qui és. No han superat la clatellada dels Pujol i estan en caiguda lliure —parlo de la direcció, no dels milers de regidors que encara té arreu—. Si no fos perquè encara conserva un grapat de càrrecs institucionals ja no pintaria res. És un mort sense enterrar.
La Crida és un intent lloable del president Puigdemont per superar la situació, però neix amb els mateixos defectes de tots els altres partits, començant per una crida a fer la unitat al seu voltant; si és així poca cosa podrà fer.
La CUP, fidel al seu esperit revolucionari i antisistema, crida molt però no fa res. Exigeix a tort i a dret, però no assumeix cap responsabilitat. I mai no se sap què decidirà la pròxima assemblea. Per no parlar de les errades infantils que fan de tant en tant.
Els exiliats prou feina tenen a sobreviure. Enmig d’aquest desori, poca cosa poden fer més enllà de conservar un caliu de relacions públiques cada cop menys eficaç. Cada dia se’ls veu més sols i més aïllats.
Finalment el govern presumptament efectiu, entre la pressió a què està sotmès des de Madrid, la seva volguda dependència de Brussel·les i, sobretot, els clatellots que dia sí dia també es reparteixen els que li haurien de donar suport, amb prou feines pot gestionar el dia a dia.
No parlo dels presos per a qui tinc, no cal dir-ho, tot el respecte i tota la solidaritat, però en el seu estat ni poden fer res ni poden estar prou informats amb l’amplitud i rapidesa que caldria. Per tant, el millor que poden fer és centrar-se a resoldre de la millor manera possible la seva situació, però si us plau, que no molestin.
En aquestes condicions és normal que la gent, que és qui ha liderat i impulsat el procés des del començament, es comenci a organitzar pel seu compte. Les primàries, impulsades per l’ANC, són una possibilitat, i ahir mateix naixia l’associació Unitat per la independència. Són iniciatives lloables però està per veure la seva efectivitat, especialment si no van coordinades.
Fins aquí el diagnòstic. Ara les solucions que proposo, que per raons òbvies només esbossaré.
1) A hores d’ara ja està clar que la independència serà unilateral o no serà. Per tant, cal preparar-ho i això vol dir control del territori: feina per a l’ANC.
2) Cal saber exactament amb qui es pot comptar i amb qui no a l’administració, en especial Mossos (seria molt greu que a hores d’ara no se sabés encara i no estic segur que se sàpiga) i desactivar els que arribat el cas es posarien a l’altra banda.
3) Començar a treballar les nostres fortaleses internacionals, que en tenim moltes més de les que pensem: l’EFTA, el gas algerià, un president americà antieuropeu (una oportunitat única en dècades)… Això sí, els purs, progressistes, ètics i no sé quantes coses més, preneu exemple de Podemos i facin el favor de callar. Se’n diu política internacional, noies!
4) Europa només es mou per interessos, és a dir pels diners; per tant, cal fer que li sigui més rendible donar suport que continuar fent l’orni. I ahí lo dejo.
5) La desobediència ha de ser una, definitiva i sobretot inesperada: les micro desobediències no serveixen per a res a part de fer patir la gent i mantenir alerta l’enemic.
I tot això com es fa? Doncs la paraula clau és lideratge. A l’independentisme li cal un líder fort, amb idees clares, decidit i creïble. I sobretot que s’ho cregui.
La qüestió és si tenim disponible algú amb les qualitats necessàries.
Si us plau, senyor, no molesti. Vostè s’ha jubilat? doncs jubilis també de criticar a tothom que no l’hi fa el pes i de fer propostes “infantils”! “Molt més infantils que les accions de la CUP”, si aquestes ho fossin, que no! l’ANC si que està donant pals de cec i desmobilitzant més que una altra cosa. L’única cosa creïble que queda són la CUP i els CDR, amb les seves individualitats provinguin d’on provinguin – fins i tot de la pròpia ANC, tot i que, com a organització, no val ja res -. Revolució és el que cal i no “mig merdes” – Es un “quicir”! XD – burgesos, o que aspiren a ser-ho, tots mirant-se de reüll i maquinant estratagemes de palau, només pensant en com sortir del pas de l’embolic en què s’han ficat. Perdre temps i que la gent no tregui la guillotina al carrer. I en aquestes hi ha també l’ANC i es clar, vostè. Així que no em vingui amb contes! Mes aviat amb ganes i “pebrots” per a fer el que cal, fins i tot lluitar de veritat i no amb simbolismes i victimismes! Lluitar de veritat ho fan arreu menys a la nostre terra! Massa ximpleria “anti kale borroka” després de dècades de rentat de cervell mediàtic a compte d’ETA i altres bestioles! Ara ni cridar als feixistes de VOX, C’s o PP és protesta, sinó vandalisme violent! Qui s’ha de desacomplexar? Crec que la dreta franquista espanyola mai va estar acomplexada, però si ens volen veure a la resta així i vaja que ho han aconseguit! Ni tan sols alçar la veu allà on fan proselitisme, demagògia i ens insulten encara més, després de tantes humiliacions ja sofertes, és satisfactori per als teòrics de la “revolució de les flors”! Compte amb tallar una carretera o llençar pintura i escombraries a llocs on es perpretan les pròperes humiliacions! Cal condemnar el violent! Permetre que ens colpegi la guàrdia civil i la policia nacional, fins i tot els mossos, tot el que vulguin! Nosaltres a aguantar i posar l’altra galta! Us ho dic des del meu despatx! Activisme si, però de banderí, patxanga, míting estrident i concert – No se sap, d’aquests dos components últims, quin és l’espectacle, l’autèntic xou! -. Pa i circ! Entreteniment! I que passa quan algú s’entreté? Que no fa el que ha de fer, això fins que s’avorreix de sempre el mateix i perd l’interès del tot! I això és l’únic que pretenen els manipuladors pseudo – independentistes del “camí llarg fins a la república”! Un nou estatut? Espero que tinguin a mà el bicarbonat perquè, el que sóc jo, penso fer-li menjar a tot el que l’hagi venut i a tot el que l’hagi comprat, encara que ho faci de mala gana! Perquè per això no arrisco la pell si viatjo a Extremadura un estiu d’aquests! Si em donen una pallissa per català, que sigui català d’una república independent i no d’una autonomia humiliada! Faltaria més!
El lideratge el teníem: l’Artur Mas. Sí, convers, de dretes i hereu d’en Pujol però era qui no va dubtar en agafar el timó i en posar la seva agenda internacional al servei de Catalunya, especialment amb la gran banca internacional, que és qui ens donarà la independència o no.
Ara, desaparegut en Mas “gràcies” a una altra criaturada de la CUP, tenim en Quim Torra, que té una agenda internacional també prou ben guarnida, tot i que no tant com la d’en Mas.
Igualment, el problema de l’independentisme (i no només del català, el basc també està igual) és que ha estat masses anys capitalitzat per l’extrema esquerra. L’extrema esquerra que s’ha passat 30 anys dient que la independència ha de servir per a fer de Catalunya un país anticapitalista, feminista i ecologista. I, afegeixo jo, que si no és així no val la pena i millor continuar sent espanyols, capitalistes, masclistes i contaminants.
Vaja, que no entenen que un país nou ha de ser un país per a tothom, patrons i proletaris, homes masclistes i dones feministes, contaminants i ecologistes.
Parafrasejant el Fernando de los Ríos, “independència per a ser independents”.
Contestant a AliBay, doncs em sento interpel·lat, jo sóc d’aquesta suposada “extrema esquerra cupaire” – Malgrat el meu origen extremeny, o potser per ell -.
Com sento que consideri que va ser una “criaturada” de la CUP i no els seus vicis i la seva bipolaritat política – Parlant de retallades necessàries, doloroses però necessàries i després venent independéndencia i llibertat! Les primeres només sofertes per la gent que ja patia i allò altre només gaudit per vividors de “alt llinatge català” – el que va perjudicar la candidatura del senyor Mas! – Això sense tenir en compte la persecució judicial de la qual va ser objecte i la seva posterior inhabilitació. Res, que tota la culpa de la CUP, genial! -.
De veritat que em sap greu que no sigui capaç de veure més enllà de la seva cobdícia i del seu egoisme masclista – Primari, molt primari – i de les seves ganes de ser “el primer mico”, king kong el suprem i contaminant tot poderós!
Però em sap encara més greu per vostè, si és possible, perquè, molt probablement, no arriba ni a ratolí i no obstant això segueix el camí del domini irracional, vestigi del patriarcat simiesc i de l’origen animal de la nostra espècie, i no és capaç de, o almenys desitjar, evolucionar en igualtat i consciència, renunciant a falses idees egocèntriques, megalòmanes, de pertinença a una classe superior d’elegits divins, justificades per Pesudo – intel·lectuals, en una retorçada i interessada interpretació de l’obra de Darwin, en segles passats. Vaja, idees més que modernes, com poques!
L’extremisme només és una qüestió de pensar en aquests termes, en els de la competició i la dominació, tant és el mitjà – Si la força, la intel·ligència, els diners, les creences, l’entreteniment … Una combinació de tot, que seria el cas actual … -, és igual la ideologia …, crec que no he de explicar.
Així que “Sí”, un enorme “Sí”, el nou país ha de superar tot això, o almenys, establir unes bases de major responsabilitat social que camini cap a altes cotes de llibertat i igualtat, inspirades en la pròpia consciència individual, en les ganes de l’individu de ser feliç sense dominar ni ser dominat! I per descomptat, també, un enorme “Sí” …, si no és així, no val la pena.
Aquesta suposada “extrema esquerra”, o bona part d’ella, la part que no es deixi dominar, no donarà suport a una constitució catalana continuista, basada en els mateixos principis de desigualtat social i jerarquia, de subordinació piramidal calcada del comportament primat, irracional i supremacista.
És a dir, ja teníem això dins d’Espanya, per a què tant soroll només per una bandera i els privilegis d’unes oligarquies! Si no ha de canviar res, el que sóc jo, no moc un dit, no vaig a fer seguidisme del “mascle alfa burgès catòlic i català” ni de cap altre tipus!
Dit tot això, les meves sinceres disculpes si li ofenen les meves paraules. En tot el que he parlat sobre comportament i idees que li abjudico llegeixi entre línies, si us plau, tots els individus patim els mateixos impulsos i som igual de capaços d’errar, així com d’encertar i no penso seriosament que vostè, ni ningú, sigui el monstre que he descrit.
És, des del meu irrellevant punt de vista – en un immens oceà de discrepàncies humanes -, només una qüestió de cadenes imposades per la por i que vénen de molt lluny en el temps i que hem heretat i no som capaços, encara, de trencar.
Però ho hem de desitjar, treballar-hi, pel bé comú i per sentit comú, fins trencar-les per sempre.
Seria com despertar, en ple clímax, d’un terrible malson.