Lluita Internacionalistaº
Lluita Internacionalista
Els brams de la dreta, del PP, de Ciudadanos i de Vox no han de fer bona la cara “amable” de Sánchez i el seu govern, que garanteix la repressió i impedeix el dret d’autodeterminació de Catalunya. I és per això, i per la data escollida, i perquè hi ha presos i preses, exiliats i exiliades, i perquè hi ha centenars de perseguits, i perquè comencen els judicis pel primer d’octubre… que el Consell de Ministres es reuneixi a Barcelona, acompanyat del desplegament de 1.300 policies i guàrdies civils, és una provocació i fa del tot imprescindible la resposta amb la mobilització com s’ha donat aquest divendres.
Abans-d’ahir, Pedro Sánchez i Quim Torra escenificaven un gest “pel diàleg”. ¿Però quin diàleg amb els i les preses i assegurant per activa i per passiva que el govern del PSOE no reconeixerà el dret d’autodeterminació? Només faltava l’Ada Colau —que dona cobertura a Sánchez— i la Patronal de Foment, fent d’amfitrions. Una foto que intenta esborrar l’octubre de l’any passat.
La famosa divisió de poders que esgrimeixen per tal de deixar mans lliures als tribunals i justificar que el Govern “no pot fer res”, és tan falsa com ho explicava el tuit de Cosidó, portaveu del senat del PP. La burgesia assegura sota tres claus el seu poder de classe, que quedi ben lligat, no sigui que a vegades pugui fallar una de les potes. I avui la realitat és que el poder judicial és qui vol venjar la humiliació que el poble català va imposar a l’Estat el 1r d’octubre i el 3 d’octubre. No només perquè les imatges de la repressió van recórrer el món, sinó perquè a més tot l’aparell de l’Estat i un costosíssim dispositiu van ser incapaços d’aturar el referèndum. I això no ho perdonen i estan disposats a imposar sancions i sentències exemplars. L’Estat no afluixa, aquesta és la realitat a la qual hem de fer front.
Però aquest Estat monàrquic ferotge no pot amagar que està ferit. El poder judicial que dictarà sentències exemplars per als dirigents catalans, és el mateix que rectificava en una acció sense precedents els impostos de les hipoteques en benefici dels bancs, el mateix que uns mesos enrere era assenyalat per l’actual ministra de Justícia d’aprofitar viatges oficials a l’estranger per abusar de menors, el mateix poder que dicta resolucions escandaloses com les de la Manada o d’Altsasua. No és només la justícia la que perd tota credibilitat, ho són les altres institucions, inclosa la corona. I creixen els referèndums populars per qüestionar la monarquia, com els d’universitats i barris de Madrid.
Però tampoc ens enganyem amb el que passa a la direcció del moviment per la República catalana. La paràlisi de Puigdemont/Torra i d’ERC és més que notable. Poden vendre fum de la construcció virtual republicana, però la realitat autonòmica del Govern sorgit de les eleccions de fa un any, és inqüestionable. La mateixa formalització de la reunió d’ahir amb Sánchez és un nou intent d’aquesta normalització. Però el poble no afluixa, i com ho vam fer el mateix 1r d’octubre i el 3, la determinació desborda la política de les direccions de PDeCAT i ERC. Aturar la repressió, alliberar els i les preses, avançar més enllà exigeix urgentment construir una nova referència política i un pla de lluita per a fer efectiva la ruptura.
I des de Lluita Internacionalista (dins l’acord CUP-CC) afirmem que aquesta nova referència i el pla de lluita cal que suposin un gir a l’esquerra del procés cap a la República catalana:
1) Una defensa sense fissures de la llibertat de tots i totes les encausades. No hi pot haver cap condemna: cal preparar un nou octubre. Cal organitzar una nova vaga general. Els i les preses són a Catalunya i cal exigir que, en un acte de sobirania, siguin alliberats i alliberades.
2) Un gir a l’esquerra perquè república ha de significar una solució als greus problemes que té el poble treballador català: desnonaments, salaris i pensions que cauen, deficiències greus en sanitat i ensenyament públics … Els beneficis patronals ja han remuntat la crisi: les nostres condicions de treball i els nostres serveis públics, no. Per això, des de la mobilització cal exigir al Govern resposta a les demandes socials. Només amb aquesta component social, sectors de la classe obrera veuran un futur en la República Catalana.
3) Cal coordinar una campanya amb el País Valencià i les Illes, amb el poble Basc, amb la resta de pobles de l’Estat contra la monarquia, contra el règim del 78, per una ruptura amb el franquisme que ens van negar a la transició.

2 COMENTARIS

  1. Un article molt interessant. Només un apunt, cal fer un profund gir social, però no necessàriament això implica un gir a l’esquerra. Perquè, per un costat, quina esquerra, la del PSOE que quan ha governat mai ha tocat allò intocable, la dels Comuns-Podemos que nomes són façana retòrica i funcionaris acomodats…? I per l’altre costat, no s’ha de confondre la dreta amb l’esperpent que tenim a Espanya ni amb l’ultraliberalisme i l’ultradreta que actualment campen pel món, hi ha també una dreta civilitzada que entèn de mesures socials, mai com una esquerra -veritable-, però amb qui hom pot entendre’s.

    Respecte als altres pobles d’Espanya, la intenció és bona, però quan es bombardeja la població durant dècades (àdhuc segles, p.e. https://www.elnacional.cat/ca/cultura/estatut-inedit-1919-un-segle-de-monarquia-republica-catalunya_337803_102.html) amb una propaganda interessada, es forma una crosta molt difícil de trencar, si no és que el règim en el que viuen còmodament instal·lats se’ls enfonsa davant dels nassos i, fins i tot així, arribarà el Rivera o l’Abascal de torn i els engaliparà. Només amb informació es pot combatre, però la gent no consumeix informació, consumeix Masterxef, First dates, Al Rojo vivo, i coses per l’estil.

  2. Cal un gir a l’esquerra, però cal també ajudar la dreta catalana. Què vol dir això? Que la dreta catalana està totalment desdibuixada i en caiguda lliure, sense líders i sense projecte, i això no és gens bo, perquè part del seu espai l’està ocupant C’s. Si això es consolida, el nacionalisme espanyol haurà aconseguit el paper del PSC i part dels Comuns a l’esquerra, un partit d’absoluta obediència espanyola, per sobre dels interessos dels seus votants.

    Calen dos cames per a caminar, i encara que sembli contraproduent, l’esquerra catalana ha d’ajudar a la dreta civilitzada i sobiranista a recuperar-se de la seva crisi i bastir una estructura atractiva per als seus votants.

Comments are closed.