La trajectòria de Lluís Companys és polièdrica i sovint es presta a moltes lectures i interpretacions interessades, entre les quals la que més m’enerva és la que fan des de rengles de la progressia sucursalista, presentant-lo de manera simplista com a un mer “federalista d’esquerres”.
Però, malgrat tots els intents d’apropiació, allò rellevant i que la història de les classes dominants encara no ha pogut pair és el tarannà revolucionari de Lluís Companys, que en diverses ocasions va optar per desbordar la legalitat institucional per assolir els objectius polítics que defensava. I, per damunt de tot, encara no han paït que el juliol de 1936 Lluís Companys, que era un president elegit democràticament, es posés al costat de la classe treballadora per organitzar l’autodefensa popular davant del feixisme i la transformació socialista del país, suplint el buit deixat per les institucions republicanes i governant Catalunya com si ja fos un estat independent.
Tal com destaca l’historiador Agustí Barrera, “Al President Lluís Companys no se li perdona la seva dignitat política, ni haver signat el Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços (24/10/1936) del Govern de la Generalitat, decret pel qual els Comitès de Control Obrer de fàbriques i comerços, passaven a ser gestionat pels mateixos treballadors, en un model de socialisme de base nacional. Una transformació econòmica revolucionària.”
De nou, aquest 15 d’octubre tornarem a reivindicar la memòria del President Companys i de totes les persones que com ell varen ser represaliades i afusellades per la Dictadura franquista. Enguany, però, la reivindicació de Companys ha de servir per fer més visible que mai, el lligam indestriable entre la lluita d’alliberament nacional i la lluita per la transformació social, atès que encara hi ha qui, des de postures pretesament esquerranes, pretén separar ambdues lluites o bé subordinar l’una a l’altra. Serà un bon moment per reivindicar la llibertat dels presos polítics, atès que el mateix Lluís Companys també va ser un pres polític per haver defensat l’autodeterminació (arran dels Fets d’Octubre de 1934). Alhora, hem de divulgar el compromís vital del President Companys que es va deixar la pell en defensa dels seus ideals, un exemple d’abnegació que avui també hem d’exigir als nostres governants quan fluixegen, per por o per interessos partidistes, a l’hora de fer efectiva la República referendada el primer d’octubre de 2017.
Per tant, cal emplaçar a tothom a desbordar el formalisme institucional i a convertir les ofrenes florals i els actes d’homenatge a Companys en espais per reivindicar la llibertat social i nacional, la llibertat dels presos polítics i la República.
Cada cop es fa més evident que per alliberar els presos polítics la única solució es aconseguir la independència. I si això passa amb els presos, que en realitat són una nosa per a l’Estat espanyol, podem imaginar que en temes en que Espanya té més interès (els nostres calers) encara serà més difícil aconseguir res per la via d’acotar el cap. En definitiva, tot i les errades i les oportunitats perdudes de l’independentisme, aquest any ha servit per a refermar moltes conviccions.