Un any més els catalans ens trobarem als carrers del nostre país per reivindicar la lluita per la nostra llibertat, que vàrem dur a terme ara fa 304 anys, fins al límit de la nostra capacitat com a poble.
En aquell moment ens enfrontàvem als exèrcits espanyol i francès, amb un potencial ofensiu molt superior al nostre, un cop Anglaterra ens abandonà a la nostra sort.
El dia d’avui, després del referèndum de l’1-O de l’any passat i de tots els fets que aquest va desencadenar ens trobem, de nou, combatent la repressió de l’Estat espanyol. Afortunadament, el context polític i social actuals no permeten a Espanya exercir els nivells de violència i repressió del passat. Tot i que s’han esforçat a portar al límit el que el context els hi permet per evitar allò que fa temps pel que molts lluitem.
Sóc optimista malgrat el moment que vivim. Crec que estem a prop d’aconseguir l’objectiu. Això sí, un cop més, seran les bases, el poble, qui passant per davant dels seus governants ho dugui a terme. Fa 300 anys, ja fou el poble qui va forçar la decisió de defensar Barcelona davant el setge enemic. Els governants del moment optaven més pel que avui diríem ‘el diàleg i la negociació’.
El procés d’alliberament nacional actual també l’inicià el poble català. Ho feu organitzant les consultes populars els municipis de Catalunya, ho feu en la gran manifestació de l’11S del 2012, mentre els polítics intentaven capitalitzar-ne el missatge polític amb el pacte fiscal, el poble va tenir clar que el clam era ‘independència’. I finalment, ho feu l’1-O de l’any passat, amb l’autoorganizació per a la defensa dels col·legis electorals del referèndum de l’1-O. Caldrà una enèsima vegada, aquest cop, que sigui la definitiva.
Bona Diada Nacional, catalans! Via fora!
