Per mirar de justificar la seva opinió contrària a la independència, l’alcaldessa de Barcelona afirmava l’altre dia en una entrevista al NYT que “vivim en un món d’interdependències on la majoria de les coses passen a les ciutats, no als estats”. I sí, amb tots els matisos i aclariments que vulgueu, segurament té raó. El que no està tan clar —ans al contrari— és que aquest sigui un argument en contra de la república catalana. Vegem-ho:
Hi va haver una època en la qual els Estats creaven capitals del no-res (Madrid, Sant Petersburg o Brasília) o convertien petites ciutats de províncies (París, Berlín…) en grans metròpolis des d’on dirigir un imperi. Eren temps de poders polítics que es pretenien absoluts i de ciutats supeditades a la cort. En aquest començament de segle XXI, en canvi, al món (i a l’Europa de fronteres toves encara més) les ciutats i les seves respectives àrees d’influència dibuixen una nova divisió geogràfica que se13 sobreposa a les fronteres estatals i que acaba determinant fluxos econòmics, culturals, demogràfics i de tota mena sovint molt més decisiva que la prefigurada pels vells límits jurisdiccionals. El món, en definitiva, més que un puzle (amb estats ben delimitats que miren d’encaixar els uns amb les altres) és una xarxa, una teranyina construïda a partir de nodes més o menys mal repartits. Dit d’altra manera, existeix sens dubte una àrea d’influència de Barcelona, un espai geogràfic continuació i part de la metròpoli, que es correspon, a grans trets, amb l’actual Catalunya (CAC) més algun altre territori. I, si fem abstracció de les actuals fronteres estatals i mirem el món, Europa i el Mediterrani en clau de ciutats autònomes però interdependents, la subordinació política d’aquest país Barcelona (o ciutat Catalunya) a una altra metròpoli de dimensions i pes semblants (Madrid, sí) no té cap sentit. De fet, és precisament des de l’adaptació del mapa polític/estatal a la realitat europea i mundial que es configuren les ciutats al segle XXI que el Regne d’Espanya, tal com el coneixem o podem imaginar-lo, perd la seva hipotètica utilitat pública i una República catalana (inevitablement oberta i col·laborativa) té tota la coherència.
La Colau obvia que les lleis les fan els Estats, no les ciutats. Pensa, com tota l’esquerra divina delerosa de càrrecs i sous públics, que els ciutadans són enzes. Per això els amollen mitges veritats i mentides completes impassibles, i àdhuc acusant a altres opcions polítiques. No cal cercar els estrats més degradats dels Comuns, el Coscubiela i l’altre com es digui, es corprenedor veure com ahir mateix, l’Alamany es va reunir a Lledoners només amb els presos d’ERC, com si els altres ho tinguessin ben merescut. I ho va fer així perquè els Comuns cerquen desesperadament un tripartit autonòmic des d’on col·locar al afins, on cobrar un bon sou oficial per administrar les misèries i culpar a altri de tots els mals.
El règim del 78 perviu en molts ajuntaments de la mà dels partits que hi governen (p.e. a Terrassa encara no hi ha hagut alternança des d’una llunyaníssima primera victòria del PSC, i ara la degradació municipal i el moment polític pot obrir la porta a C’s. A Barcelona el petit període d’en Trias no es pot anomenar alternança, i possiblement la degradació municipal també obri la porta a C’s), i de la mà dels alts funcionaris municipals, molts amb carnet.
En qualsevol cas, és un bon moment per recordar que la Colau té un passat més maquiavèlic del que sembla, ho explica molt bé en Canosa: https://www.naciodigital.cat/cerdanya/opinio/18105/alfons/xiii/ada/colau